La història ens ha ensenyat una lliçó irrefutable: les nacions no sucumbeixen per la força dels seus enemics externs, sinó per la desídia i la indiferència dels seus propis ciutadans. I aquesta veritat, amarga i ineludible, sembla que s’està manifestant amb una claredat preocupant a Espanya. Una mena d’anestèsia general ha embolcallat el país, adormint consciències i paralitzant voluntats. Mentre el nostre entorn es desmorona a trossos, una gran part de la població opta per la mirada distant, resignada davant la pantalla i convençuda que tot ha d’anar a pitjor.
L’escena que es viu a les nostres platges n’és un exemple paradigmàtic. Una pastera, carregada de migrants, arriba a la sorra a plena llum del dia, sota la mirada de banyistes que, en lloc de reaccionar amb indignació o solidaritat, treuen els seus telèfons mòbils per gravar la seqüència, abans d’allunyar-se precipitadament. Aquesta passivitat esdevé el teló de fons mentre la immigració il·legal descontrolada i la inseguretat als nostres barris no paren de créixer. L’ambient de tota la vida es perd, i la por s’ha normalitzat on abans es vivia tranquil·lament, convertint-nos en espectadors passius de la nostra pròpia ruïna col·lectiva.
La normalització de la passivitat davant el col·lapse
Aquesta apatia, però, no ha sorgit del no-res. És el resultat d’encadenar un escàndol rere l’altre fins a aconseguir una immunitat preocupant. El govern de Pedro Sánchez es troba assetjat per casos de corrupció que esquitxen el seu entorn familiar, el seu partit i les institucions més properes al poder. En qualsevol altre país amb una salut democràtica robusta, aquest goteig incessant de brutícia hauria mobilitzat milions de persones al carrer per exigir responsabilitats. Aquí, la majoria es limita a encongir-se d’espatlles. La indignació és efímera, dura amb prou feines cinc minuts abans de passar a la següent distracció. Aquest passotisme no fa sinó donar llum verda als qui estan destrossant Espanya, permetent que la decadència s’assenti sense resistència. La necessitat d’una rendició de comptes va més enllà de la superfície, tal com es reflexiona en El Llibre de la Veritat: rendició de comptes o judici polític?, una qüestió que ressona amb la situació actual.
La il·lusió de la democràcia passiva i l’advertència històrica
És una ingenuïtat sorprenent pensar que aquesta situació es resol votant —o deixant de votar— cada quatre anys. La democràcia no és un acte puntual d’introduir un paper en una urna i oblidar-se’n la resta del temps. La història és una mestra implacable que demostra com la majoria de les democràcies han acabat convertint-se en dictadures perquè la ciutadania s’acomoda, es torna covarda i permet que les coses passin sense oposició. Acceptar la decadència com un tràmit inevitable, preferint la comoditat d’un silenci covard abans que aixecar-se i exigir que es respecti el nostre futur, denota una ceguesa voluntària que, tard o d’hora, ens passarà una factura que ja no podrem pagar. El marge per reaccionar s’esgota a passos de gegant, amb cada dia que passa sense una acció col·lectiva. Ja ho va advertir Edmund Burke: perquè el mal triomfi, només cal que els homes bons no facin res. I a Espanya hi ha massa gent bona mirant la plaça, pensant que la tempesta passarà sola, quan l’aigua ja ens arriba al coll. La rellevància de la saviesa històrica en moments de transformació social és innegable, com es planteja en ¿Qué conocimiento tiene valor? Un debate sobre la relevancia de la sabiduría histórica en una sociedad en transformación?, un recordatori constant de les lliçons del passat.
Mentre milions d’espanyols continuïn suportant la corrupció, el deteriorament de l’economia i de les institucions, i la invasió del nostre territori sense mobilitzar-se, després no valdrà buscar culpables fora. Quan despertem d’aquest ensopiment nacional i ens adonem que ens han destruït el país, serà massa tard per lamentar-se. Tot això ens passa perquè estem atrapats pels polítics de sempre, que només miren pels seus propis interessos. Espanya necessita un veritable líder —amb capacitat i sense por d’envoltar-se dels millors— que sigui capaç d’il·lusionar els espanyols, convencent-nos que Espanya té solució. Perquè aquesta serà l’única manera de mobilitzar —a les urnes i fora d’elles— la immensa majoria. Un poble que no mou un dit pel seu país no és víctima de ningú, sinó l’únic responsable de la seva pròpia desaparició.
Per aprofundir en aquest i altres articles d’opinió, subscriviu-vos per continuar llegint.
