Introducció: El Rellotge Corre a la Comarca del Bierzo
La primavera de 2026 avança inexorablement, i amb ella, el tic-tac d’un rellotge que ressona amb una angoixa familiar a la comarca del Bierzo. Avui, 18 de maig de 2026, a les 19:30 hores, el panorama que es presenta no només és desolador, sinó que es percep com una repetició inquietant d’errors passats. Aquesta data clau, lluny de marcar l’apogeu dels preparatius per a la campanya estival d’extinció i, crucialment, de prevenció d’incendis forestals, revela una realitat que molts temien: l’operatiu de desbrossament i tractaments silvícoles està dramàticament infradotat. Les veus d’alarma s’eleven des de dins de la pròpia comarca, advertint que la regió es dirigeix, de nou, cap a una temporada d’alt risc amb les defenses sota mínims. L’ombra d’una catàstrofe ja viscuda, i advertida per experts des de fa anys, torna a planejar sobre un territori marcat per les cicatrius del foc.
El record del passat estiu, el de 2025, encara és massa vívid a la memòria col·lectiva del Bierzo. Durant cinc setmanes, una onada d’incendis de proporcions inaudites va assolar la comarca, deixant al seu pas una estela de destrucció que va transcendir l’àmbit mediambiental. La tragèdia va adquirir dimensions humanes i econòmiques devastadores: es van perdre vides, habitatges sencers van ser engolits per les flames i milers d’hectàrees de bosc, pulmó verd i motor econòmic, van quedar reduïdes a cendres. Aquests no van ser incendis convencionals; van ser focs de quarta generació, una nova realitat que els especialistes portaven anys pronosticant, caracteritzats per la seva virulència extrema, alimentats per condicions de sequera prolongada, temperatures altíssimes i una massa forestal densa i contínua que actuava com a combustible perfecte.
El Bosc Espera: Crònica d’un Retard Inquiétant
La promesa de no repetir els errors del passat va ser unànime. Fa pràcticament un any, després del desastre, es van comprometre esforços personals i econòmics considerables per dotar la comarca d’un escut més sòlid contra la xacra dels incendis. El consens era clar: la gestió del paisatge era, i és, la pedra angular de qualsevol estratègia eficaç. La creació de mosaics, espais discontinus que actuin com a tallafocs naturals i controlats, és fonamental per trencar la continuïtat del combustible i frenar l’avenç imparable dels focs de quarta generació. Aquesta tasca colossal exigeix una inversió ingent en prevenció, desbrossament i canvis en els hàbits de vida i ús del territori. No obstant això, gairebé un any després d’aquelles paraules fermes i compromeses, la realitat sobre el terreny és descoratjadora i la sensació d’incompliment, palpable.
El cor de l’operatiu de prevenció al Bierzo recau en les cinc brigades forestals designades per a la comarca. Aquestes unitats són els braços executius sobre el terreny, responsables tant dels tractaments silvícoles preventius durant la temporada de risc baix, com de la primera línia d’extinció un cop es produeix un incendi. La seva activitat hauria d’haver començat fa mesos, amb l’objectiu de preparar el terreny, desbrossar senders, crear tallafocs i reduir la càrrega de combustible forestal que, un cop s’escalfa l’ambient, es converteix en una flama potencial. La dada, freda i irrefutable, és que avui, 18 de maig de 2026, cap d’aquestes cinc brigades està operativa. Aquesta absència és la prova més contundent d’una gestió que ha fallat en el seu propòsit més bàsic: estar a l’altura de la urgència.
El retard en l’activació de les brigades no és un simple contratemps burocràtic; és una cascada d’errors que posa en risc tota la comarca. Perquè aquests equips comencin a treballar, cal una planificació prèvia exhaustiva: la redacció de projectes que delineïn amb precisió les zones d’actuació i els treballs a realitzar, i, posteriorment, la contractació del personal necessari. L’estructura de l’operatiu, que s’ha apostat per una condició pública considerada la més idònia, ha generat problemes evidents en la seva aplicació pràctica. La contractació del personal per part de TRAGSA, l’empresa pública encarregada d’aquestes tasques, ha resultat ser un veritable coll d’ampolla, amb retards que s’acumulen i que han deixat els boscos del Bierzo desprotegits en un moment crític de l’any.
Aquesta situació no només reflecteix una problemàtica conjuntural, sinó que assenyala deficiències estructurals profundes. La gestió de recursos públics en contextos d’emergència i prevenció, amb la complexitat que això implica en termes de licitació i execució, sovint es troba amb barreres que semblen insalvables. La mateixa dificultat per dur a terme processos administratius eficaços, malgrat la intenció de servei públic, pot equiparar-se a la gestió de situacions d’alta pressió i implicació política, on els desafiaments burocràtics i legals són constants, com s’ha vist en altres escenaris complexos que han implicat figures públiques. Això ens recorda la importància d’una execució impecable, independentment de la visió política que sustenti la decisió.
Un altre front obert és la manca d’un relleu generacional en llocs clau de l’operatiu. La figura dels conductors-operadors que manegen maquinària pesada com els buldòzers, fonamentals tant per a la creació de tallafocs preventius com per a la lluita directa contra el foc, és cada vegada més escassa. Aquests perfils requereixen una formació específica i experiència, i la manca d’una planificació a llarg termini per assegurar la seva continuïtat posa en perill la capacitat de resposta futura. Les generacions més joves no troben incentius suficients per dedicar-se a aquestes tasques físicament exigents i sovint precàries en termes de contractació, creant un buit que tard o d’hora, com ja està passant, es farà notar de forma dolorosa.
Les conseqüències d’aquesta paràlisi són transversals, afectant no només la seguretat dels habitants del Bierzo i el seu patrimoni natural, sinó també el teixit econòmic de la comarca. El sector de la fusta, l’agricultura, el turisme rural i fins i tot la salut pública es veuen amenaçats. La pèrdua de massa forestal no és només un dany paisatgístic; impacta en la qualitat de l’aire, en la regulació hídrica i en la biodiversitat, elements essencials per a l’equilibri ecològic i el futur de la regió. Aquesta inacció o lentitud en la resposta és una lliçó no apresa, un patró que es repeteix i que obliga a reflexionar sobre la persistència de certs problemes de fons en la gestió del territori. La història ens ensenya que la negligència pot tenir un cost altíssim, i la sensació és que el Bierzo podria estar a punt de pagar-lo de nou.
La gestió de la prevenció d’incendis, en un territori tan vulnerable com el Bierzo, transcendeix la mera burocràcia per convertir-se en una qüestió de seguretat ciutadana i viabilitat socioeconòmica. La inoperativitat de les brigades forestals a aquestes altures de l’any, quan l’època de màxim risc ja s’albira a l’horitzó, és un senyal alarmant que exigeix una revisió urgent de protocols, procediments i, sobretot, de la voluntat política per garantir que les promeses esdevinguin realitats tangibles sobre el terreny. Sense aquesta acció decidida i proactiva, la comarca es troba en una posició de vulnerabilitat extrema, a mercè dels elements i de la fortuna, una posició inacceptable després de l’experiència devastadora de l’any anterior.
Aquesta complexitat en la gestió pública, on les decisions i les seves implementacions poden tenir conseqüències profundes i on la coordinació entre diferents administracions i entitats és clau, recorda altres escenaris d’alta pressió i implicació política. Per exemple, la gestió de situacions judicials i polítiques complexes, com les que van envoltar l’imputació de José Luis Rodríguez Zapatero, posen de manifest la dificultat de maniobrar en l’àmbit públic sense que es generin controvèrsies o retards significatius. En el cas del Bierzo, no es tracta d’una qüestió de justícia o corrupció, sinó d’eficàcia i responsabilitat en la protecció d’un patrimoni comú que està en perill.
Conclusió: L’Horitzó del Risc i la Necessitat d’Acció Immediata
El futur immediat del Bierzo es presenta amb un vel d’incertesa i la por d’una nova temporada de focs sense control. La manca de personal en tasques de prevenció a mitjans de maig de 2026, amb les cinc brigades forestals encara inoperatives, no és només un problema logístic; és un símptoma de la manca de priorització d’una qüestió vital. Les conseqüències d’aquesta negligència podrien ser catastròfiques, replicant o fins i tot superant la tragèdia de 2025. La pèrdua de vides humanes, la destrucció de béns i el calcinament del paisatge són un preu massa alt per una ineficàcia administrativa que s’arrossega. L’impacte socioeconòmic seria profund: desincentivant la inversió, accelerant el despoblament rural i minant la moral d’una comunitat que ja ha patit massa.
L’hora de les excuses ha passat. Les autoritats competents, els organismes de contractació i els responsables de la planificació han d’assumir les seves responsabilitats i actuar amb la màxima celeritat. Cal una mobilització urgent de recursos, una agilització dels processos de contractació i una aposta real i sostenible pel relleu generacional en els operatius de prevenció i extinció. El Bierzo no es pot permetre un altre estiu de desolació. La gestió del paisatge, la prevenció activa i una resposta ràpida i eficaç no són opcions, sinó imperatius categòrics per garantir la seguretat i la prosperitat futura d’una comarca que exigeix, i mereix, estar protegida. La història recent ja ha escrit una advertència; ara és el moment de reescriure el futur.
https://ileon.eldiario.es/opinion/vamos-muy-tarde-columna-olegario-ramon-fernandez-prevencion-incendios-forestales-presidente-consejo-comarcal-del-bierzo12913231028.htmlFuente original: https://ileon.eldiario.es/opinion/vamos-muy-tarde-columna-olegario-ramon-fernandez-prevencion-incendios-forestales-presidente-consejo-comarcal-del-bierzo_129_13231028.html
