El curs esportiu que s’acaba d’iniciar porta consigo un canvi significatiu en l’estructura de l’esport escolar a Àlaba. Un canvi que, en alguns dels seus aspectes, suposa una tornada als orígens de la pràctica esportiva entre els més petits. La Diputació Foral d’Àlaba ha actualitzat la seva normativa seguint les directrius de la Llei de l’Esport del País Basc, i aquest curs els infants que cursin primer d’Educació Primària hauran de jugar a futbol o bàsquet al seu propi col·legi, o bé acreditar que aquesta modalitat no s’ofereix en el seu centre educatiu per poder practicar-la en algun club extern. La mesura no és simplement administrativa: és una declaració de principis sobre on hauria d’haver de créixer un nen quan parla d’esport.
La nova regulació estableix que els clubs i agrupacions esportives que desitin inscriure esportistes nascuts l’any 2020 en les categories de futbol i bàsquet hauran de presentar un document en què el centre escolar acrediti la no oferta d’aquesta modalitat. En cas contrari, l’activitat esportiva s’ha de dur a terme dins de l’entorn escolar. Aquesta decisió afecta exclusivament els alumnes de primer curs d’Educació Primària, però el que realment crida l’atenció és el canvi de filosòfia que hi ha darrere: minimitzar la especialització precoç, reduir l’entrenament d’alta intensitat i garantir que l’esport no s’esdevingui una càrrega addicional que entri en conflicte amb l’educació reglada, el joc, l’oci i la vida familiar.
El principi multimèdic i la reconversió del pati com a espai essencial
El principi que regeix aquesta nova etapa és clar i inqüestionable: l’esport escolar en les edats més primerenques ha de complir amb el principi multimèdic del programa. Això implica que el col·legi esdevingui l’estructura principal de la pràctica esportiva, que s’eviti la especialització precoç i que l’entrenament no superi un sessió monodeportiva per setmana, al marge de les correspondents topaketak. És una manera directa de posar fre a la tendència que ha imperat durant dècades i que ha portat molts nens a començar a entrenar com si fossin esportistes professionals abans d’haver après a llegir correctament.
Però la mesura va més enllà de la simple limitació d’entrenaments. La intenció de la Diputació Foral d’Àlaba és mantenir l’esport escolar dins del pati del col·legi, perquè és en aquest entorn on el menor hauria de créixer i desenvolupar-se. El col·legi, en teoria, és l’espai més proper a la residència del menor i, per tant, el més adequat per a la seva activitat esportiva. No és una idea nova: la Llei esportiva basca ja ho recull. El que sí que és nou és la voluntat institucional d’executar-ho amb rigor. Des de fa anys, però, l’obsessió de moltes famílies ha portat a matricular els fills en centres esportius situats a quilòmetres de les seves cases, allunyant-los del seu entorn natural i afegint complicacions logístiques a la vida familiar que poques vegades es tenen en compte a l’hora de prendre decisions.
Cal tenir present que no tots els col·legs compten amb futbol i bàsquet en primer curs d’EP. En alguns centres aquestes activitats simplement no s’ofereixen, mentre que en dothers es treballa en l’àmbit del Multiesport o es coordinen activitats amb altres col·legs o clubs del barri. El futbol i el bàsquet continuen sent, avui dia, els esports més escollits entre els escolars. Altres esports d’equip com el balonmano o la voleibol són gairebé testimonial a Vitoria-Gasteiz en edades primerenques, davant una oferta escassa que dificulta l’accés dels més petits a una pràctica esportiva diversificada.
Evolució històrica: dels patis als clubs de barri i la pèrdua d’alumnat
La realitat és que, en les últimes dues dècades, els clubs han guanyat una força considerable en l’esport escolar. Als anys noranta, de fet, no existien equips de clubs en bàsquet en categoria escolar. Avui en dia, tot i que en Benjamí els clubs no estan presents, si mirem cap amunt de categories, veiem que ja en Al·leví hi ha clubs com Araberri, Baskonia, Araski i Fundació Baskonia. Aquests clubs, per cert, utilitzen instal·lacions públiques per als seus entrenaments i partits, una dinàmica que genera un debat obert sobre l’ús dels recursos públics.
En futbol, ja en categoria de Benjamí, són els clubs els que participen majoritàriament en les competicions de F8 i F5: hi són presents Ariznabarra, Abetxuko, Aurrera, Lakua-Arriaga, Betoño i San Ignacio. La estructura dels clubs de futbol és, en general, diferent de la del bàsquet, i molts d’aquests clubs representen barris o barris enteros de la ciutat. En qualsevol cas, la tendència general en els últims anys ha estat la consolidació d’aquesta xarxa de clubs com a elements fonamentals de l’ecosistema esportiu juvenil.
No obstant això, en paral·lel als col·legis existeixen també nombrosos clubs de barri que recullen els joves de la zona i unifiquen els grups de diferents escoles. És una fórmula que genera vincle comunitari i que permet treure equips competitius gràcies a tenir més jugadors potencials. Cal tenir en compte que en els últims anys el ratio d’alumnat per col·legi ha descendit significativament, cosa que ha afeblit la capacitat de molts centres per oferir activitats esportives variades i ha empès a les famílies a buscar alternatives fora de l’entorn escolar més proper.
«El col·legi és, en realitat, l’entorn en el qual el menor hauria de créixer i desenvolupar-se, i hauria de ser l’entorn més proper a la seva residència.»
La mesura adoptada per Àlaba s’inscriu en un debat més ampli que travessa tot l’estat espanyol i que també s’ha reflectit en altres àmbits de l’esport de base. La relació entre la pressió per la especialització precoç i el benestar dels infants ha estat objecte de nombrosos estudis i debates públics. En aquest sentit, la iniciativa d’Àlaba pot considerar-se un experiment rellevant dins de l’Estat espanyol, amb implicacions que van més enllà de les simples competicions escolars. De fet, la manera com gestionem l’esport infantil reflecteix valors socials que es debaten en molts altres àmbits, com es pot veure en la radiografia global que s’ha fet de l’esport i la consciència social en diferents països, on la infància i l’activitat física sempre ocupen un lloc central en l’agenda pública.
La decisió de la Diputació Foral d’Àlaba no està exempta de crítiques. Des de famílies i alguns entrenadors, la queixa principal és que un únic entrenament monodeportiu per setmana resulta escàs per a nens que tenen motivació i ganes de progressar en un esport concret. Argumenten que la mesura, tot i els seus mèrits pedagògics, pot frenar el desenvolupament tècnic dels més inicis i limitar les possibilitats de formació de futurs esportistes d’alt nivell. Per la seva banda, els defensors de la normativa sostenen que la pressió precoç ha generat un alt índex d’abandonament esportiu entre els infants, que arriben a la adolescència esgotats o desencantats amb la pràctica esportiva.
El que és evident és que la mesura obre una reflexió necessària sobre el paper de l’esport en la formació integral dels infants. Si bé la especialització pot tenir els seus avantatges en edats més avançades, la evidència suggereix que en les primeres etapes de la vida d’un nen, la pràctica diversificada i l’adaptació al ritme propi de cada edat són fonamentals. El repte per a institucions, famílies i col·legis és trobar l’equilibri entre la competició, la formació i el dret dels infants a gaudir del joc. I és que, en última instància, l’objectiu de qualsevol activitat esportiva en edats primerenques hauria de ser que els nens i nenes vulguin continuar practicant esport quan siguin grans, no que ho abandonin abans d’hora perquè els han arrabassat el plaer de jugar.
En qualsevol cas, la mesura s’ha de contextualitzar dins d’un territori, Àlaba, on l’oferta esportiva de base és rica i on els clubs de barri han sigut històricament un pilar fonamental de la vida comunitària. La prova serà com evoluciona la implementació d’aquesta normativa en els propers mesos: si aconsegueix el seu objectiu de conciliar educació, esport i vida familiar, o si, per el contrari, genera nous desigualtats entre els infants que tenen accés a l’esport dins del col·legi i els que, per manca d’opcions al seu entorn més proper, han de continuar desplaçant-se a clubs llunyans. El resultat marcarà un precedent important per a la política esportiva escolar del conjunt del País Basc i, potser, de la resta de l’Estat espanyol.
