La política catalana ha estat testimoni d’un moviment significatiu amb la confirmació de la ruptura definitiva de Jaume Giró, exconseller d’Economia i figura prominent del panorama polític, amb Carles Puigdemont i la formació de Junts per Catalunya. Aquesta decisió, comunicada recentment a l’expresident català i al secretari general del partit, Jordi Turull, no és un fet aïllat, sinó la culminació d’una trajectòria marcada per discrepàncies amb l’orientació estratègica de la formació independentista. La sortida de Giró, que ja havia deixat el seu escó al Parlament i el seu càrrec a l’executiva el 2025, i que el passat maig va renunciar a les primàries del partit a Barcelona, representa un punt d’inflexió que subratlla les tensions internes i la redefinició d’aliances en l’espai postconvergent i independentista. Aquest desenllaç afegeix una nova capa de complexitat a un escenari polític ja fragmentat, on les línies entre pragmatisme i confrontació continuen dibuixant el futur immediat de Catalunya.
Una trajectòria marcada per la dissidència interna
La decisió de Jaume Giró de trencar formalment el seu vincle amb Junts s’erigeix com el capítol final d’una sèrie de desavinences i moviments estratègics que han perfilat la seva relació amb el partit. La seva marxa del Parlament el setembre de 2025, tan sols un any després de l’inici de l’actual legislatura, i la seva renúncia al càrrec de vocal a l’executiva, ja anticipaven la profunda fractura. Les raons esgrimides aleshores, «discrepàncies amb l’orientació» de la formació, apuntaven a una clara divergència ideològica i de mètode. Giró, identificat amb l’ala més pragmàtica de Junts, ha defensat públicament un gir estratègic cap a les antigues polítiques de Convergència, prioritzant la governabilitat i la capacitat d’arribar a acords. Aquesta postura l’havia portat a ser un ferm partidari d’obrir-se a pactes amb el PSC, una opció que contrasta amb la línia més confrontacional mantinguda per una part substancial de la cúpula de Junts. La seva trajectòria en l’executiu de la Generalitat, on va entrar com a independent a proposta de JxCat el maig de 2021, i la seva afiliació al partit poc abans de la ruptura del Govern, il·lustren una relació complexa, on el compromís amb el projecte inicial xocava amb la realitat de les decisions estratègiques posteriors.
Renúncies successives i el rebuig a les primàries
La ruptura definitiva de Giró amb Junts ha estat precedida per una sèrie de renúncies que van traçant un camí de desafecció progressiva. El passat maig, va descartar la seva participació en el procés de primàries del partit per encapçalar la llista a les eleccions municipals de 2027 a Barcelona. Aquesta no era la primera vegada que Giró declinava una oportunitat electoral. Anteriorment, ja havia renunciat a ser candidat de JxCat a les eleccions generals de 2023. Aquesta decisió es va produir després del suport explícit de Carles Puigdemont a Míriam Nogueras, l’actual cap de files neoconvergent al Congrés dels Diputats, un fet que va ser interpretat com un senyal de la preeminència de l’ala més dura del partit. La seva capacitat d’atracció més enllà de Junts es va fer evident quan, segons va confirmar ell mateix, Aliança Catalana li va oferir l’any passat encapçalar la seva candidatura a Barcelona per als comicis municipals de 2027, una proposta que subratlla el seu perfil i la seva valoració en altres espais polítics. Aquesta successió de renúncies i ofertes externes pinta un quadre d’un polític que, tot i mantenir un interès actiu en la política catalana, no trobava el seu espai dins de l’estructura i l’estratègia de Junts.
El pas per la Generalitat i la ruptura de la coalició
El mandat de Jaume Giró com a conseller de la Generalitat, que es va estendre durant un any i mig, entre maig de 2021 i octubre de 2022, va ser un període intens i definitori per a la seva trajectòria política. Va formar part del Govern de coalició liderat per Pere Aragonès (ERC), assumint la cartera d’Economia en un moment de grans reptes econòmics i de recuperació postpandèmia. La seva gestió es va caracteritzar per una aproximació tècnica i una orientació cap a la projecció internacional de l’economia catalana. No obstant això, el seu pas per l’executiu va quedar marcat per la controvertida decisió de Junts de trencar la coalició de govern amb Esquerra Republicana. Aquesta decisió, que la direcció del partit va deixar en mans de les bases mitjançant una consulta interna, va ser un punt de no retorn per a Giró, que públicament va expressar la seva disconformitat. Aquesta discrepància amb una de les decisions estratègiques més rellevants del partit va evidenciar la seva posició de pragmatisme i la seva priorització de la governabilitat per sobre de la confrontació, un principi que ha guiat les seves accions i que finalment l’ha allunyat de la formació.
Context de desercions a Junts
La sortida de Jaume Giró no es produeix en el buit, sinó en un context de certs moviments interns a Junts. Precisament, ahir es va conèixer una altra baixa significativa: la d’Eusebi Campdepadrós, exsecretari primer de la Mesa del Parlament entre 2018 i 2021. Segons va informar el diari Ara, Campdepadrós va comunicar la seva marxa a l’executiva del partit la setmana passada. Aquesta decisió arriba després que el Tribunal Suprem apliqués la Llei d’Amnistia i arxivés la causa per desobediència al Tribunal Constitucional contra els membres independentistes de l’òrgan rector de la Cambra que presidia Roger Torrent (ERC). Si bé les raons de Campdepadrós podrien no ser idèntiques a les de Giró, ambdues marxes apunten a una dinàmica de reconfiguració interna i de qüestionament de la línia política dins de Junts. Aquestes baixes, sumades a les tensions ja existents, plantegen interrogants sobre la cohesió i el rumb futur de la formació en un moment clau per a la política catalana i per a la definició de l’estratègia independentista.
Implicacions futures i el reequilibri de forces
La ruptura definitiva de Jaume Giró amb Junts transcendeix la mera pèrdua d’un perfil destacat; implica un reequilibri de forces i una obertura d’incògnites en el ja complex escenari polític català. La marxa de Giró consolida la divisió interna de Junts entre les seves ales més pragmàtiques i les més confrontacionals, afeblint la veu d’aquells que defensen una estratègia més oberta a pactes i a la governabilitat. Aquesta pèrdua de lideratge en l’ala moderada podria empènyer el partit cap a posicions més radicals, dificultant la construcció de consensos amplis i la seva capacitat d’influència en futures negociacions.
Les conseqüències d’aquesta decisió no es limiten a la dinàmica interna de Junts. La projecció de Giró, amb la seva experiència en l’àmbit econòmic i la seva obertura a diàlegs amb el PSC, el posiciona com un actor potencialment rellevant en la redefinició de l’espai central de la política catalana. La seva possible incursió en altres formacions o la creació d’un nou projecte polític podria captar votants descontents amb les opcions actuals, tant dins com fora de l’independentisme. Aquest escenari podria, fins i tot, influir en la reorientació de les polítiques públiques, especialment en l’àmbit econòmic, on Giró ha demostrat un perfil marcadament tècnic i orientat a la gestió.
A nivell social, la sortida de figures com Giró pot generar una percepció de major fragmentació i inestabilitat en el bloc independentista, la qual cosa podria allunyar part de la ciutadania que busca projectes polítics més estables i orientats a la resolució de problemes quotidians. La seva defensa de pactes amb el PSC ressona amb una part de la població que anhela una normalització de les relacions polítiques i una major concentració en la gestió del dia a dia. En aquest context, la discussió sobre la necessitat d’un diàleg interpartidista, com el que podria implicar l’acostament a figures com Salvador Illa, pren una nova dimensió.
Finalment, l’impacte d’aquesta marxa en les eleccions municipals de 2027 a Barcelona és un factor a considerar. La seva renúncia a liderar la llista de Junts i les ofertes rebudes d’altres formacions com Aliança Catalana, suggereixen que Giró manté una considerable influència en l’àmbit local. La seva decisió final sobre el seu futur polític podria alterar significativament el mapa electoral de la capital catalana, en un moment on la ciutat busca consolidar la seva posició com a centre cultural i econòmic europeu, aspectes que es veuen reflectits en iniciatives com el vibrant estiu cultural de Barcelona. La política catalana, doncs, entra en una fase de redefinició, on les decisions individuals poden tenir un efecte dominó en l’equilibri de forces i en la direcció del país. La sortida de Giró no és un epíleg, sinó un nou pròleg en la crònica política de Catalunya.
