La tensió entre el dret al secret i el dever de la transparència
En un món on el flux d’informació és instantani i les exig socials actuen com a tribunals paral·lels, la frontera entre la protecció de la privadesa i l’ocultació de responsabilitats s’ha tornat més difusa que mai. El debat que planteja l’article «Confidencialidad no es impunidad» s’insereix en un context global on les institucions, especialment les acadèmiques i professionals, s’enfronten a un repte ètic transcendental: com garantir que els protocols de confidencialitat no es converteixin en escuts protectors per a aquells que han cometut abusos o negligències.
Aquest conflicte no és només una qüestió jurídica, sinó un combat per la dignitat humana. En molts casos, el mantiment d’un secret professional, concebut originalment per protegir la intimitat de la víctima, acaba servint paradoxicalment per silenciar la denúncia i blindar l’agressor. La reflexió profundament necessària que s’expon a través de la columna d’opinió de La Tribuna convida a repensar les estructures de poder dins d’organitzacions com la UNAB i altres entitats similars, on el pes de la jerarquia pot inclinar la balança cap a la preservació de la imatge institucional per sobre de la justícia.
Anàlisi de fons: L’arquitectura del silenci i el cost social
L’essència del problema resideix en la interpretació del concepte de confidencialitat. Històricament, el secret ha estat un pilar de la confiança entre el professional i el client o l’estudiant. No obstant això, quan aquest secret es converteix en una eina per evitar que fets greus arribin a les instàncies judicials, deixem de parlar de privadesa per parlar d’impunitat. Aquesta distorsió crea un buit on la víctima es troba doblement victimitzada: primer per l’acte original i després per un sistema que, en nom de la «discreció», li nega el dret a la visibilitat i a la reparació.
L’impacte sectorial és evident, especialment en el sector educatiu i salut. Quan una institució prioritza la seva reputació per sobre de la transparència, el teixit social es degrada. La confiança en les institucions s’erosionà, i el sentiment d’impunitat genera un efecte multiplicador: si l’agressor percep que el sistema el protegeix a través de clàusules de confidencialitat o acords secrets, la probabilitat de reincidència augmenta dràstament. És un cicle viciós on el silenci compra una pau artificial però insostenible.
En aquest sentit, és imperatiu entendre que la confidencialitat ha de tenir límits clars. No pot existir un dret al secret quan aquest col·lisiona amb el dret a la justícia. La lluita contra la impunitat requereix un canvi de paradigma on la transparència sigui la norma i el secret l’excepció estrictament justificada. Aquesta reflexió és similar a la que s’observa en altres àmbits de la gestió del patrimoni i la cultura, on la transparència és clau, com es veu en el cas on el MNAC pressiona el Ministeri de Cultura per intervenir en l’informe sobre la restitució dels murals de Sijena, demostrant que la lluita per la veritat i la restitució és constantment frenada per interessos institucionals.
L’anàlisi diethyl del text ens indica que la confidencialitat no pot ser un «xeque blanc». L’impunitat es nutreix de la foscor, i la única manera de desmantellar aquests mecanismes de protecció indebida és a través de la implementació de protocols de denúncia segurs i transparents. L’establiment de canals etics on la víctima se senti protegida i no intimidada és el primer pas per trencar el mur del silenci que sovint protegeix els poderosos.
A nivell sociològic, el fenomen del silenci institucional crea una cultura de por. Quan els empleats o estudiants veuen que els conflicts interns es resolen «a portes tancades», l’estabilitat organitzativa es torna fràgil. La legitimitat d’una institució no resideix en l’absència de conflictes, sinó en la seva capacitat per gestionar-los amb honestitat i rigor, assegurant que ningú estigui per sobre de la llei, independentment del seu rang o posició.
El debat també ens porta a reflexionar sobre la responsabilitat col·lectiva. Qui són els guardians del secret? Moltes vegades, els professionals que apliquen aquests protocols ho fan per obediència jeràrquica, sense qüestionar l’ètica de la seva acció. La transformació necessària passa per una formació en bioètica i dret humà que prioritzi la protecció de la persona vulnerable sobre el prestigi de l’entitat.
Aquesta necessitat de renovació i adaptació a nous estàndards d’ètica i innovació també es pot observar en altres contextes de transformació social. Per exemple, com Extremadura es reinventa per esdevenir un epicentre de talent i innovació digital, les institucions educatives també han de reinventar els seus protocols interns per adaptar-se a una societat que ja no accepta el secret com a solució a la injustícia.
Finalment, la distinció entre confidencialitat i impunitat és una distinció entre l’ètica i la conveniència. La conveniència busca el camí més curt i menys sorollós per tancar un cas; l’ètica busca la veritat, encara que aquesta sigui incòmoda o perjudiqui la imatge externa. Sense aquesta valentia institucional, la confidencialitat seguirà sent la manta que cobreix les ombres del sistema.
Conclusió: Vers un futur de responsabilitat i justícia
El camí cap a l’erradicació de l’impunitat passa necessàriament per la desconstrucció de la idea de que el secret és sinònim de prudència. El futur de les institucions depèn de la seva capacitat per acceptar la vulnerabilitat i l’error, convertint la rendició de comptes en un valor fundamental. Si no es trenca el vincle entre confidencialitat i impunitat, seguirem vivint en una estructura on el poder defineix què és la «privadesa» i què és la «veritat».
L’impacte social d’aquest canvi seria profund: una societat on la justícia és accessible i visible és una societat més sana i democràtica. La projecció a llarg termini indica que aquelles organitzacions que apostin per la transparència radical seran les úniques capaces de mantenir la confiança del ciutadà. La justícia no pot ser un acord privat; ha de ser un acte públic de reparació i reconeixement.
https://noticias.unab.cl/la-tribuna-columna-de-opinion-confidencialidad-no-es-impunidad/
