Barcelona es troba en un punt d’inflexió cultural determinnant. A mesos de les properes eleccions, la ciutat assisteix a un despertar col·lectiu de sectors que, durant dècades, han sostingut el teixit social des de la periferia i els barris, lluny dels focs de les grans institucions. Les ‘Jornades de Treball de Cultura de Base i Comunitària’, celebrades al Centre Cultural La Model, no han estat només una reunió de coordinació, sinó un acte de resistència política. Decenes de col·lectius, des d’espais del soterrani i la contracultura fins a cooperatives d’economia solidària i equipaments de gestió comunitària, s’han unit per denunciar un model de ciutat que, segons el seu diagnòstic, està prioritzant el negoci urbanístic i el turisme per sobre de la vida cultural autèntica.
Aquest encounter reflecteix una tensió creixent entre una visió de la cultura com a producte de consum i una visió com a dret ciutadà i dinàmica quotidiana. Els participants alerten que la pèrdua de nous espais i la pressió del mercat immobiliari estan erosionant la capacitat de la ciutat per generar cultura orgànica. En un context on la gentrificació expulsa els veïns i els projectes autogestionats, la cultura de base es presenta com l’última barrera contra una «lògica extractivista» que transforma el territori en un escenari per a visitants, oblidant els creadors que sostenen la identitat dels barris. La urgència és màxima: sense aquest teixit, la ciutat corre el risc de convertir-se en una carcassa buida de sentit comunitari.
El tercer model: L’invisible pilar de la cultura barcelonesa
El diagnòstic presentat per Diego Salazar, soci fundador de la cooperativa Connectats i impulsor del projecte Fes! Cultura, és contundent. Actualment, la gestió cultural de la ciutat es divideix en dues vies reconegudes: el model privat (orientat al benefici econòmic) i el model institucional (orientat al servei administratiu). No obstant això, existeix un tercer model, la cultura de base i comunitària, que careix totalment de reconeixement polític i mediàtic, malgrat que és on orbiten centenars de projectes essencials per a la cohesió social.
A diferència dels models predominants, la cultura de base no entén l’art ni la creació com un producte per vendre ni com un servei que l’administració «ofereix» al ciutadà. Al contrari, es defineix com a dinàmiques quotidianes disseminades pels barris, on els habitants no són simples consumidors, sinó participants actius. Per a Salazar i els seus col·legues, és urgent canviar el marc cultural de la ciutat, basant-se en la premissa que «sense cultura de base no hi ha cultura de ciutat». Aquesta visió impulsa la necessitat de reconèixer aquests espais no com a «hobbies», sinó com a infraestructures socials vitals.
Una unitat estratègica: La connexió amb les lluites urbanes
Un dels aspectes més destacats de les jornades a La Model ha estat el canvi d’estratègia. Si anteriorment la cultura de base actuava com un gremi amb demandes sectorials específiques, ara s’ha plantejat la necessitat urgent de connectar-se amb altres lluites socials. Aquesta transversalitat s’ha materialitzat amb la participació de portavoces del moviment Regularització Ja!, el col·lectiu No a l’Ampliació del Macba, la Plataforma de Gestió Ciutadana (que coordina uns 80 projectes) i Cultura Coop, que agrupa 120 cooperatives culturals a Catalunya.
Aquesta unió estratègica busca impugnar un model de ciutat que no cuida les formes de producció comunitària. La lluita ja no és només per obtenir subvencions, sinó per defensar el dret a l’existència en un entorn hostil. En aquest sentit, el debat s’ha ampliat per incloure la figura de docents, bibliotecaris i espais okupats, entenent que tots formen part d’un mateix sistema de suport a la vida dels barris. Aquesta dinàmica recorda com, en altres àmbits, la prioritat del negoci acaba per desplacar la funció social, similar a com es critica en alguns esdeveniments globals on el negoci és la prioritat i l’exclusió és la norma, sacrificant l’essència de l’esport per l’estatus econòmic.
La desproporció pressupostària: Cifres que revelen prioritats
Les dades presentades durant el trocanada són reveladores i deixen al descobert la bretxa entre la inversió en «grans monuments» i el suport al teixit local. Les inversions públiques s’han concentrat en projectes de gran escala: 112 milions d’euros destinats a l’ampliació del MNAC, 16 milions per a l’ampliació del Macba, 70 milions per a la nova seu del Liceu al Port Vell i 11 milions per al nou teatre i escola d’arts escèniques Gènesis.
In contrast to these millionaire figures, the city council allocates only 15 million euros to the entire grassroots cultural fabric of Barcelona. This disproportion is not seen as a miscalculation, but as a conscious political decision. The collectives denounce that while pharaonic works are financed that attract tourism and promote the real estate business, the artists and entities that sustain culture from the territory are relegated to ostracism. This unequal investment accentuates gentrification and neighbor displacement, turning culture into an instrument of urban marketing instead of a tool for social transformation.
The risk of ostracism and the extractivist logic
Grassroots culture is currently in a position of extreme vulnerability. The «neoliberal logic» mentioned by the attendees translates into an extractivist vision: culture is valued only when it generates direct economic return or an international image. This model ignores that community culture is what really sustains the life of neighborhoods, creating support networks and identity that cannot be quantified in a balance sheet of profits.
The loss of dozens of spaces in recent years is tangible proof of this trend. Real estate pressure and the lack of institutional protection have caused many projects to close or have had to migrate, fragmenting the social fabric. The battle presented one year before the elections is not only for the survival of a few centers, but to decide whether Barcelona wants to be a city of museums for tourists or a city of living culture for its citizens.
Editorial Reflection: The future of urban identity
The conflict exposed at the La Model conferences is not a simple budgetary disagreement; it is a struggle for the soul of Barcelona. Grassroots culture is the city's oxygen; it is where new ideas are conceived, where dissent takes refuge, and where neighborhood bonds are woven that prevent social disintegration. If the current model persists, Barcelona risks becoming a «cultural theme park», where large institutions act as museums of a culture that no longer breathes on the street.
The disproportion between the millions allocated to the Liceu or the MNAC and the scarce resources for the community fabric reveals an elitist vision of culture. The future of the city depends on the administration's ability to understand that culture is not a luxury, but a right. If the «third model» is not recognized and protected, the city will lose its capacity for organic regeneration. Grassroots culture does not ask for charity, but for political recognition that guarantees its sustainability. Ultimately, a city that expels its local creators is a city that is committing cultural suicide.
Source: https://www.eldiario.es/catalunya/espacios-cultura-base-barcelona-presentan-batalla-ano-elecciones1html
Fuente original: https://www.eldiario.es/catalunya/espacios-cultura-base-barcelona-presentan-batalla-ano-elecciones_1_13220250.html
