Barcelona es troba en un punt d’inflexió cultural determinnant. A mesos de les properes eleccions, la ciutat assisteix a un despertar col·lectiu de sectors que, durant dècades, han sostingut el teixit social des de la periferia i els barris, lluny dels focs de les grans institucions. Les ‘Jornades de Treball de Cultura de Base i Comunitària’, celebrades al Centre Cultural La Model, no han estat només una reunió de coordinació, sinó un acte de resistència política. Decenes de col·lectius, des d’espais del soterrani i la contracultura fins a cooperatives d’economia solidària i equipaments de gestió comunitària, s’han unit per denunciar un model de ciutat que, segons el seu diagnòstic, està prioritzant el negoci urbanístic i el turisme per sobre de la vida cultural autèntica.
Aquest encounter reflecteix una tensió creixent entre una visió de la cultura com a producte de consum i una visió com a dret ciutadà i dinàmica quotidiana. Els participants alerten que la pèrdua de nous espais i la pressió del mercat immobiliari estan erosionant la capacitat de la ciutat per generar cultura orgànica. En un context on la gentrificació expulsa els veïns i els projectes autogestionats, la cultura de base es presenta com l’última barrera contra una «lògica extractivista» que transforma el territori en un escenari per a visitants, oblidant els creadors que sostenen la identitat dels barris. La urgència és màxima: sense aquest teixit, la ciutat corre el risc de convertir-se en una carcassa buida de sentit comunitari.
El tercer model: L’invisible pilar de la cultura barcelonesa
El diagnòstic presentat per Diego Salazar, soci fundador de la cooperativa Connectats i impulsor del projecte Fes! Cultura, és contundent. Actualment, la gestió cultural de la ciutat es divideix en dues vies reconegudes: el model privat (orientat al benefici econòmic) i el model institucional (orientat al servei administratiu). No obstant això, existeix un tercer model, la cultura de base i comunitària, que careix totalment de reconeixement polític i mediàtic, malgrat que és on orbiten centenars de projectes essencials per a la cohesió social.
A diferència dels models predominants, la cultura de base no entén l’art ni la creació com un producte per vendre ni com un servei que l’administració «ofereix» al ciutadà. Al contrari, es defineix com a dinàmiques quotidianes disseminades pels barris, on els habitants no són simples consumidors, sinó participants actius. Per a Salazar i els seus col·legues, és urgent canviar el marc cultural de la ciutat, basant-se en la premissa que «sense cultura de base no hi ha cultura de ciutat». Aquesta visió impulsa la necessitat de reconèixer aquests espais no com a «hobbies», sinó com a infraestructures socials vitals.
Una unitat estratègica: La connexió amb les lluites urbanes
Un dels aspectes més destacats de les jornades a La Model ha estat el canvi d’estratègia. Si anteriorment la cultura de base actuava com un gremi amb demandes sectorials específiques, ara s’ha plantejat la necessitat urgent de connectar-se amb altres lluites socials. Aquesta transversalitat s’ha materialitzat amb la participació de portavoces del moviment Regularització Ja!, el col·lectiu No a l’Ampliació del Macba, la Plataforma de Gestió Ciutadana (que coordina uns 80 projectes) i Cultura Coop, que agrupa 120 cooperatives culturals a Catalunya.
Aquesta unió estratègica busca impugnar un model de ciutat que no cuida les formes de producció comunitària. La lluita ja no és només per obtenir subvencions, sinó per defensar el dret a l’existència en un entorn hostil. En aquest sentit, el debat s’ha ampliat per incloure la figura de docents, bibliotecaris i espais okupats, entenent que tots formen part d’un mateix sistema de suport a la vida dels barris. Aquesta dinàmica recorda com, en altres àmbits, la prioritat del negoci acaba per desplacar la funció social, similar a com es critica en alguns esdeveniments globals on el negoci és la prioritat i l’exclusió és la norma, sacrificant l’essència de l’esport per l’estatus econòmic.
La desproporció pressupostària: Cifres que revelen prioritats
Les dades presentades durant el trocanada són reveladores i deixen al descobert la bretxa entre la inversió en «grans monuments» i el suport al teixit local. Les inversions públiques s’han concentrat en projectes de gran escala: 112 milions d’euros destinats a l’ampliació del MNAC, 16 milions per a l’ampliació del Macba, 70 milions per a la nova seu del Liceu al Port Vell i 11 milions per al nou teatre i escola d’arts escèniques Gènesis.
En contrast amb aquestes xifres milionàries, l’ajuntament destina tan sols 15 milions d’euros a tot el teixit cultural barcelonès de base. Aquesta desproporció no és vista com un error de càlcul, sinó com una decisió política conscient. Els col·lectius denuncien que mentre es financien obres faraòniques que atrauen al turisme i fomenten el negoci urbanístic, els artistes i entitats que sostenen la cultura des del territori queden relegats a l’ostracisme. Aquesta inversió desigual accentua la gentrificació i l’expulsió vecinal, convertint la cultura en un instrument de marketing urbà en lloc d’una eina de transformació social.
El risc de l’ostracisme i la lògica extractivista
La cultura de base es troba actualment en una posició de vulnerabilitat extrema. La «lògica neoliberal» mencionada pels assistents es tradueix en una visió extractivista: es valora la cultura només quan genera rendiment econòmic directe o imatge internacional. Aquest model ignora que la cultura comunitària és la que realment sosté la vida dels barris, creant xarxes de suport i identitat que no poden ser quantificades en un balance de beneficis.
La pèrdua de desenes d’espais en els últims anys és la prova tangible d’aquesta tendència. La pressió immobiliària i la falta de protecció institucional han fet que molts projectes hagin tancat o hagin hagut de migrar, fragmentant el teixit social. La batalla que es presenta a un any de les eleccions no és només per la supervivència d’uns pocs centres, sinó per decidir si Barcelona vol ser una ciutat de museus per a turistes o una ciutat de cultura viva per als seus ciutadans.
Reflexió Editorial: El futur de la identitat urbana
El conflicte expost a les jornades de La Model no és un simple desacord pressupostari; és una lluita per l’ànima de Barcelona. La cultura de base és l’oxigen de la ciutat; és allà on es gesten les noves idees, on es refugia la dissidència i on es teixen els vincles veïnals que eviten la desintegració social. Si el model actual persisteix, Barcelona corre el risc de convertir-se en un «parc temàtic cultural», on les grans institucions actuen com a museus d’una cultura que ja no respira a carrer.
La desproporció entre els milions destinats al Liceu o al MNAC i els escassos recursos per al teixit comunitari revela una visió elitista de la cultura. El futur de la ciutat depèn de la capacitat de l’administració per entendre que la cultura no és un luxe, sinó un dret. Si no es reconeix i protegeix el «tercer model», la ciutat perdreà la seva capacitat de regeneració orgànica. La cultura de base no sol·licita caritat, sinó un reconeixement polític que garanteixi la seva sostenibilitat. En última instància, una ciutat que expulsa els seus creadors locals és una ciutat que s’està suïcidant culturalment.
Fuente: https://www.eldiario.es/catalunya/espacios-cultura-base-barcelona-presentan-batalla-ano-elecciones113220250.html
Fuente original: https://www.eldiario.es/catalunya/espacios-cultura-base-barcelona-presentan-batalla-ano-elecciones_1_13220250.html
