El panorama esportiu i polític del Regne Unit s’està preparing per a un possible gir històric que podria redefineir la geografia del poder i la infraestructura del país. Manchester i Liverpool, dues ciutats amb un passat industrial profund i una identitat força marcada, estan explorant una candidatura conjunta per albergar els Jocs Olímpics de 2040. Aquesta iniciativa no és només un projecte esportiu, sinó una estratègia geopolítica interna que busca romper l’hegemonia de Londres i el sud-est d’Anglaterra, regions que històricament han concentrat la majoria de la inversió pública i el desenvolupament infraestructural, deixant el nord en una posició de desavantatge socioeconòmic.
Aquest moviment s’inscreu en un context on el llegat dels Jocs de Londres 2012 encara ressona, especialment pel que fa a la regeneració urbana de zones com Stratford. No obstant això, el somni actual del nord no és una simple repetició del model londinenc, sinó una aposta per a la descentralització. Mentre el Comitè Olímpic Internacional (COI) insta a les ciutats a aprofitar les instal·lacions existents per evitar els costos exorbitants i els «elefants blancs», la proposta de Manchester i Liverpool s’alinea amb aquesta filosofia de sostenibilitat, tot i que ha generat una forta resistència a la capital, on es considera un «sense sentit» quedar exclosa d’una quarta cita olímpica en territori britànic després de 1908, 1948 i 2012.
El paper de UK Sport i l’anàlisi de viabilitat tècnica
L’impuls oficial ha arribat a través de UK Sport, l’organisme encarregat de fomentar l’alt rendiment esportiu. Des el passat desembre, aquesta entitat ja havia deixat entreveure la possibilitat d’una candidatura centrada en el nord d’Anglaterra. Actualment, l’organisme està executant un estudi exhaustiu que analitzarà els costos potencials, l’impacte socioeconòmic i les probabilitats reals de guanyar la competició davant altres ciutats globals. Aquesta anàlisi és el primer pas crític: si les conclusions són positives, es procedirà a l’estudi de viabilitat tècnica, per després deixar la decisió final en mans de l’Associació Olímpica Britànica.
La ministra de Cultura i Esport, Lisa Nandy, ha definit aquest procés com un «pistoletazo de salida» per identificar les instal·lacions necessàries i els reptes logístics que el Govern haurà d’encarar, independentment de si la candidatura es materialitza o no. La visió del govern és clarament pragmàtica: en el context financer actual, l’objectiu és treballar amb el que ja existeix, optimitzant les infraestructures actuals i impulsant millores puntuals, tal com s’està fent amb el nou estadi de l’Everton, que serveix com a referent de modernització urbana i esportiva.
Infraestructures: El cor del projecte entre el Manchester City i el Liverpool
La base logística d’aquesta candidatura es recolza en la capacitat preexistents de la regió. Manchester ja va demostrar la seva capacitat organitzativa durant els Jocs de la Commonwealth de 2002. L’estadi City of Manchester, que posteriorment es va convertir en l’Etihad Stadium (llar del Manchester City), és una peça clau. Actualment, hi ha plans per ampliar aquest recinte fins a assolir els 100.000 espectadors cap a l’any 2035, cosa que el convertiria en un dels estadis més grans d’Europa i un candidat ideal per a les ceremònies o proves d’atletisme. A més, la ciutat ja compta amb un velòdrom i un centre aquàtic de primer nivell.
Per la seva part, Liverpool aportaria la seva component marítima i urbana. S’ha suggerit l’ús del muell Alberto i el riu Mersey per a la disputa de competicions d’aigües obertes, aprofitant la geografia única de la ciutat. Aquest enfocament diversificat permetria distribuir els costos i els beneficis entre diverses localitats, evitant la saturació d’un sol nucli urbà. Aquesta tendència cap a la diversificació de l’activitat física i el benestar es veu reflectida en altres tendències europees, on l’esport s’ha convertit en un pilar de salut pública, similar a com el running escoranya el tron a Espanya amb gairebé sis milions de corredors, transformant la cultura de la salut en un motor social.
El factor polític: Andy Burnham i l’ambició pel Downing Street
No es pot analitzar aquest projecte sense entrar en la dimensió política. L’alcalde del Gran Manchester, Andy Burnham, és un dels principals motors d’aquesta iniciativa. La connexió entre el somni olímpic i l’ambició personal és evident: Burnham prevé retar a Keir Starmer (ambdós membres del partit laborista) com a primer ministre. Si Burnham arribés al 10 Downing Street, la viabilitat d’uns Jocs Olímpics en el nord d’Anglaterra passaria de ser una «quimera» a ser una prioritat d’estat, facilitant el flux de fons i el suport polític necessari per davant de les resistències de la capital.
Aquesta lluita pel poder no és només electoral, sinó que representa una batalla per la dignitat regional. El nord d’Anglaterra busca mitjans per reduir la bretxa econòmica amb el sud-est, una desigualtat que diversos governs han intentat corregir sense èxit total. L’organització dels Jocs seria l’excusa perfecta per a una inversió massiva en transports i urbanisme que podria transformar la regió durant dècades, similar a com Londres va regenerar Stratford en 2012.
L’expansió regional: Leeds i la transformació urbana
El projecte no s’esgota en el binomi Manchester-Liverpool. Altres ciutats com Leeds ja estan movent fitxes amb inversions de diversos milions d’euros. El pla d’expansió del camp del Leeds United preveu una capacitat de 52.000 persones, però el projecte va molt més enllà del deporte. S’està plantejant una transformació urbanística integral que inclou la construcció de 2.500 habitatges, hotels, restaurants i espais de treball i oci. Aquesta integració de serveis busca crear un ecosistema sostenible que eviti que les instal·lacions queden abandonades després de l’esdeveniment.
Aquesta visió integral és la que el COI demanda actualment: que els beneficis es comparteixin entre tota una regió i no es concentrin en un sol punt. L’objectiu és que el model de 2040 sigui un exemple de circularitat i utilitat pública, on la regeneració urbana vagi de la mà amb l’excel·lència esportiva. La coordinació entre aquestes ciutats podria crear un eix de desenvolupament que canviaria la dinàmica econòmica del Regne Unit, movent el centre de gravitat dels negòcios i el turisme cap al nord.
Anàlisi crítica: El risc de la «olimpització» i el futur del Nord
L’aspiració de Manchester i Liverpool és, en essència, una aposta per a la visibilitat. No obstant això, el risc és caure en la trapa de la «olimpització»: invertir milions en infraestructures que, si no es gestionen correctament, poden convertir-se en una càrrega financera per a les generacions futures. El repte és aconseguir que l’estudi de UK Sport no sigui només un document optimista, sinó una hoja de ruta realista que contempli el manteniment a llarg termini.
En conclusió, la candidatura per als Jocs de 2040 és el reflex d’una tensió històrica entre la periferia i el centre. Si el projecte prospera, no només verem una festa esportiva, sinó un intent de reequilibri territorial profund. La rellevància d’aquest fet avui resideix en que marca la pauta de com les ciutats post-industrials poden reinventar-se mitjançant el deporte i la política, utilitzant un esdeveniment global per forçar una redistribució de la riquesa i la infraestructura. El destí d’aquest projecte dependrà, finalment, de la capacitat de coordinació entre els líders locals i la voluntat política de Londres d’acceptar que el poder ja no resideix exclusivament en la capital.
Fuente original: https://www.expansion.com/directivos/deporte-negocio/2026/06/19/6a343bc3e5fdea200a8b45ba.html
