El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el bastió més important del patrimoni artístic català, es prepara per a una transformació arquitectònica i conceptual que va molt més enllà de la simple ampliació de metres quadrats. En un gest que busca romper la barrera física i simbòlica entre el Palau Nacional i la vida urbana, el museu s’encamina cap a la culminació d’un somni fundacional que data de 1934. L’ambició de Joaquim Folch i Torres, el primer director de la institució, va quedar truncada per la tragèdia de la Guerra Civil i la posterior repressió del franquisme, fragmentant un projecte que ara, nou decades després, finalment troba el seu camí cap a la plenitud. Aquesta expansió no és només una obra de rehabilitació; és la voluntat política i cultural de rescatar milers d’obres del silenci dels magatzems per convertir el museu en una autèntica àgora del segle XXI.
Una resposta a la crisi de l’espai: rescatant el patrimoni invisibe
Durant anys, el MNAC ha patit una paradoxa dolorosa: posseir una de les col·leccions més prestigioses d’Europa però no tenir la capacitat física per mostrar-la. Actualment, la gestió del museu revela una disparitat alarmant entre el que s’atesora i el que el públic pot contemplar. La nova ampliació respon a la necessitat urgent d’optimitzar l’espai expositiu per reduir la dependència dels dipòsits.
Les xifres que justifiquen aquesta intervenció són contundents:
- 300.000 obres: És el volum total aproximat de la col·lecció del museu.
- 20% d’exposició: Actualment, només entre 2.500 i 3.000 peces estan accessibles al públic.
- 68% en reserves: La gran majoria del patrimoni permanece oculta en magatzems, lluny de la mirada dels visitants.
- 8% a 10%: Obres que es troben dipositades en altres centres o prestades a museusinternacionals.
Amb el nou projecte, el museu assolirà gairebé els 20.000 metres de superfície expositiva, duplicant així la seva capacitat actual. Aquesta expansió permetrà que disciplines que havien quedat en segon pla, com la fotografia, el còmic o la il·lustració, tinguin finalment el seu espai propi i dignitat museística, permetent un relat històric molt més complet i transversal.
L’estratègia urbana: el descens cap a la plaça Bohigas
L’estratègia arquitectònica, impulsada pel director Pepe Serra i el president Joan Oliveras, es basa en la proximitat. L’objectiu és que el museu «baixi a la ciutat». La nova entrada s’ubicarà a la plaça Bohigas, situant el centre cultural a l’altura de les columnes de Puig i Cadafalch. Aquest canvi no és només logístic, sinó que crea un triangle cultural estratègic juntament amb el Pavelló Mies van der Rohe i el CaixaForum, convertint aquesta zona de Montjuïc en un epicentre de l’art contemporani i clàssic.
Els detalls tècnics del projecte destaquen per la seva aposta per la transparència i la llum:
- Zócol transparent: Es crearà una connexió visual directa entre l’espai públic i l’interior del museu, eliminant la sensació de fortesa tancada.
- Llum natural: S’ampliaran les claraboyes existents per dotar les sales d’una lluminositat diàfana, essencial per a la contemplació artística.
- Connexió subterrània: Un sistema de passadissos enterrats connectarà la nova entrada amb el Palau Nacional, facilitant tant el flux de visitants com la logística interna i el trasllat segur d’obres.
Aquesta transformació s’inscreu en el pla de transformació de la muntanya de Montjuïc impulsat per l’ajuntament de Jaume Collboni, amb la vista posada en la conmemoració de l’Exposición de 1929, que es celebrarà d’aquí a tres anys.
Un projecte de país: entre la Sagrada Família i la Sagrera
Per Salvador Illa, aquesta obra té una dimensió simbòlica que la situa al mateix nivell que les grans obres d’infraestructura de Catalunya. Comparar la culminació del MNAC amb la finalització de la Sagrada Família o la posada en marxa de l’estació de la Sagrera subratlla que no es tracta només d’una reforma, sinó d’un projecte d’estat. El museu aspira a consolidar-se com un dels grans museus del món, recolzat en peces irremplaçables com l’apsis de Sant Climent de Taüll o les pintures de la Sala Capitular de Sijena (aquestes últimes encara pendents d’una sentència de devolució).
No obstant això, Pepe Serra ha reconegut que el «relat museístic» encara està en construcció. No es tracta només de tenir més espai, sinó de definir com es narrarà la història de l’art català en aquest nou entorn. Mentre s’establén aquest nou discurs, el museu s’establirà com la base de la xarxa de museus públics, oferint un servei directe als artistes i la ciutadania. En aquest sentit, s’està lluitant per evitar que la cultura es torni un producte exclusiu, en un context on molts senten que la cultura de base a Barcelona s’esvaeix davant el model neoliberal.
Calendari d’execució i impacte futur
El camí cap a la inauguració definitiva serà gradual i complex. Segons el projecte detallat per Josep Ricart, el museu experimentarà tancaments parcials durant els anys 2027, 2028 i 2029. El gran acte d’inauguració està previst per a finals de 2029, coincidint amb un any significatiu per a la ciutat i el seu patrimoni.
L’impacte social i econòmic d’aquesta ampliació serà profund. En primer lloc, augmentarà el flux de turisme cultural de qualitat, però, sobretot, democratitzarà l’accés al patrimoni. En treure les obres dels magatzems i portar-les a la plaça, el MNAC deixa de ser un museu «de visita» per convertir-se en un museu «de vida», integrat en la dinàmica urbana de Barcelona.
L’establiment d’aquest «àgora del segle XXI» permetrà que el museu no sigui només un dipòsit de passat, sinó un centre de generació de coneixement i agitació cultural. La capacitat de desplegar tot el seu potencial farà que Catalunya pugui mostrar al món la seva identitat artística completa, sense ellips ni reserves, consolidant la seva posició com un referent global en la conservació i difusió de l’art romànic i modernista.
https://elpais.com/espana/catalunya/2026-03-09/el-museo-nacional-de-arte-de-cataluna-se-amplia-para-ganar-metros-y-acercarse-a-la-ciudad.html
