Una nova era per al museu més gran de Catalunya
En el cor de la muntanya de Montjuïc, el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) s’està preparant per a una metamorfosi que va molt més enllà d’una simple reforma arquitectònica. Estem davant d’un projecte d’ampliació amb una càrrega simbòlica i cultural immensa, que no només busca augmentar la seva capacitat expositiva, sinó redefineir la relació entre l’institució i la ciutadania. Aquest article analitza una obra que pretén culminar un somni interromput fa gairebé un segle: el projecte fundacional de Joaquim Folch i Torres, plantejat el 1934 i truncat per la tragèdia de la Guerra Civil i la posterior etapa del franquisme.
L’actual intervenció no és només una resposta a la necessitat d’espai, sinó una voluntat política i cultural de «baixar» el museu a la ciutat. El MNAC, que durant dècades ha estat percebut com un temple imponent però a vegades distant, es proposa ara ser un centre dinàmic i accessible. Aquesta transformació s’inscreu en un moment clau per a Barcelona, que impulsa la regeneració de Montjuïc amb la vista posada en la conmemoració de l’Exposició de 1929, convertint el museu en el motor d’una nova agitatió cultural urbana.
Anàlisi tècnica: Espais, llum i la lluita contra els magatzems
El problema estructural del MNAC ha estat, durant anys, la disproportion entre el seu tresor i la seva capacitat de mostra. Actualment, el museu atresora aproximadament 300.000 obres, però la realitat és que només un 20% d’aquestes peces (entre 2.500 i 3.000 obres) estan obertes al públic. La resta del patrimoni es reparteix entre un 68% que dorm en les reserves i un percentatge d’entre el 8% i el 10% que es troba dipositat en altres centres o prestat.
L’ampliació permetrà que el museu guanyi molts metres quadrats, assolint gairebé els 20.000 metres expositius. Aquesta duplicació de la superfície expositiva és la clau per rescatar obres i disciplines que havien quedat relegades als magatzems. Segons Ernest Urtasun, aquesta nova infraestructura no només permetrà mostrar més peces, sinó que facilitarà una narrativa molt més rica sobre la història de l’art, integrant disciplines modernes com la fotografia, el còmic o la il·lustració, que fins ara no havien tingut el pes que mereixen.
En aquest sentit, aquesta aposta per la modernització de la gestió cultural coincideix amb el moment en què Catalunya impulsa el primer Clúster de Gestió de la Informació per potenciar la competitivitat digital i el patrimoni, demostrant que la preservació de l’art ja no pot entendre’s sense una infraestructura eficient i una visibilitat total.
L’arquitectura de la proximitat: De la plaça Buhigas al Palau Nacional
La principal novetat arquitectònica és el desplaçament de l’entrada principal cap a la plaça Buhigas, just a l’altura de les columnes de Puig i Cadafalch. Aquest canvi estratègic crea un «triàngle expositiu» d’un valor excepcional, situant el museu en diàleg directe amb el Pavelló Mies van der Rohe i el CaixaForum. La implementació d’un zócalo transparent permetrà una continuïtat visual total, eliminant les barreres físiques i psicològiques entre l’espai públic i l’espai museístic.
Els detalls tècnics de l’obra inclouen:
- Llum natural: L’ampliació de les claraboyes de la nau per maximitzar la lluminositat de les sales diàfanes.
- Conectivitat: La creació de passadissos enterrats que connectaran la nova entrada amb el Palau Nacional, facilitant tant el flux de visitants com la logística interna i el trasllad segur d’obres.
- El vestíbul: Un espai ampli i diàfan que, segons Josep Ricart, serà el primer episodi d’un recorregut que culminarà en el Palau.
El calendari d’execució és ambiciós: el museu estarà parcialment tancat durant els anys 2027, 2028 i 2029, amb l’objectiu de ser inaugurat a finals de 2029, un any amb una gran significació per a la ciutat.
Repercussió política i cultural: Un «projecte de país»
Les autoritats han elevat la importància d’aquesta obra a un nivell estratègic. Salvador Illa ha comparat la culminació del nou MNAC amb altres grans obres d’enginyeria i cultura, com la finalització de la Sagrada Família o la posada en marxa de l’estació de la Sagrera. El propòsit és posicionar el MNAC com un dels grans museus del món, recolzat en una col·lecció de art romànic sense precedents, on destaquen l’àpside de Sant Climent de Taüll i les pinturas de la Sala Capitular de Sijena (aquestes últimes encara pendents d’una sentència de retorn).
Per la seva part, Pepe Serra ha definit el museu com un servei públic per als artistes i els ciutadans, mentre que Joan Oliveras ha insistit que ha de ser l’«àgora del segle XXI per a l’agitació cultural». Tot i que el «relat museístic» definitiu encara està en construcció a través d’un treball col·lectiu, la intenció és clara: l’estatuts fundacionals del museu s’assoliran finalment després de dècades d’espera.
Reflexió editorial: El museu com a organismu viu
La transformació del MNAC no és només una qüestió de metres quadrats o de facilitat d’accés; és un acte de justícia històrica i una aposta per la democratització de la cultura. Durant massa temps, el museu ha funcionat com un arxiu monumental on el gran volum de la col·lecció permanecia invisibe per a l’usuari. Convertir el 68% de reserves en espai expositiu és, essencialment, devolver l’art al poble que el va crear i que té el dret de gaudir-ne.
En un món on el consum cultural és cada vegada més fragmentat i digital, la creació d’un «àgora» física a Montjuïc és una aposta arriscada però necessària. El repte no serà només arquitectònic, sinó narratiu. El museu ha de deixar de ser un recorregut contemplatiu per convertir-se en un espai d’interacció. Si el MNAC aconsegueix realment «baixar a la ciutat», podrà transformar-se en un centre neuràlgic on la història de l’art català no es vegi com una relíquia del passat, sinó com un element viu que dialoga amb la contemporaneïtat.
L’ambició de situar el MNAC al nivell dels grans museus europeus és assolible si es manté la coherència entre la infraestructura i el contingut. La integració de la fotografia i el còmic és un pas correcte per actualitzar el concepte d’art. El futur del MNAC s’està dibuixant com el d’una institució que no només guarda la memòria, sinó que genera cultura activa, convertint-se en el mirall on Catalunya es reconeix i es projecta cap al món.
Fuente: https://elpais.com/espana/catalunya/2026-03-09/el-museo-nacional-de-arte-de-cataluna-se-amplia-para-ganar-metros-y-acercarse-a-la-ciudad.html
