En un món cada cop més digitalitzat, on el sedentarisme i l’ús de pantalles s’han disparat entre la població adolescent, els experts han posat el focus en una tendència preocupant: la desvinculació de les noies de l’activitat física. Mentre que durant la infància la pràctica esportiva és notablement similar entre sexes, en arribar la pubertat i l’adolescència, s’observa una caiguda dràstica en la participació femenina. Aquest fenomen, lluny de ser anecdòtic, revela un sistema esportiu amb profundes esquerdes que penalitzen les adolescents, aixecant barreres invisibles però formidables que els nois no solen trobar. La paradoxa és evident: moltes d’aquestes joves desitgen mantenir-se actives, però les circumstàncies actuals les empenyen a abandonar un hàbit crucial per a la seva salut física i mental.
Un Model Esportiu que Prioritza la Competició i Exclou
Els estudis recents han llançat dades reveladores que subratllen aquesta disparitat. Fins a 7 de cada 10 noies expressen el desig de moure’s més i millor, però es troben amb una sèrie d’obstacles que els nois no experimenten amb la mateixa intensitat. Una de les veus expertes en aquesta anàlisi, María Martín, assenyala directament el problema en l’oferta i les oportunitats disponibles. «L’oferta continua privilegiant el millor i el masculí», explica Martín. Aquesta orientació es tradueix, especialment en l’adolescència, en una marcada centralitat en la competició. Mentre que tots els joves busquen gaudir, divertir-se i sentir-se bé amb l’activitat física, el model predominant se centra excessivament en el rendiment i menys en la salut i el benestar integral.
Aquesta priorització del model competitiu té conseqüències directes. Les xifres parlen per si mateixes: un 61% dels nois practiquen setmanalment un esport orientat a la competició, enfront d’un 36% de les noies. La motivació per competir també mostra una bretxa significativa, amb un 43% dels nois que s’hi senten atrets, comparat amb només un 18% de les noies. Aquest desequilibri implica que aquelles adolescents que volen practicar esport per raons diferents —com la socialització, el manteniment de la forma física o la millora de la salut— veuen la seva oferta penalitzada i reduïda. A més, en aquesta etapa crucial de la vida, els equips mixtos solen desaparèixer, i els nous equips que es formen ja neixen amb una clara vocació competitiva, deixant poc espai per a altres motivacions. L’esport, en lloc de ser una eina inclusiva, esdevé un filtre que exclou gran part de la població femenina.
Barreres Físiques i Psicològiques: Proximitat, Instal·lacions i Intimidació
Més enllà del model competitiu, hi ha altres factors que contribueixen a la deserció esportiva de les adolescents. Durant l’etapa de Secundària, la càrrega acadèmica augmenta considerablement, exigint més temps i dedicació als estudis. En aquest context, la disponibilitat d’oferta esportiva de proximitat esdevé crucial. Les noies, però, compten amb menys opcions dirigides a elles a prop de casa. Si per practicar una activitat física han de desplaçar-se més lluny, la qual cosa implica més temps i un major suport familiar per al transport, moltes prioritzen els estudis, sacrificant l’esport. Aquesta realitat contrasta amb la facilitat que, sovint, tenen els nois per trobar opcions més accessibles.
Un altre aspecte fonamental és el tipus d’instal·lacions i l’ambient que s’hi respira. Els nois ocupen majoritàriament els espais col·lectius de pràctica i recintes esportius, en part perquè molts d’aquests espais estan dissenyats per a la competició, però també perquè les noies no s’hi senten còmodes. María Martín ha destacat una troballa particular en estudis nacionals que no apareix tan clarament en altres països: «Les noies parlen a vegades d’intimidació, fins i tot por. Se senten expulsades, van a instal·lacions on no es troben a gust. Aquí conflueixen barreres com la falta de seguretat, la vergonya…». Aquesta sensació d’inseguretat no és exclusiva dels espais interiors; enquestes revelen que un sorprenent 93% de les dones consultades han sentit por al fer esport a l’aire lliure. Aquesta realitat ha impulsat iniciatives com ‘Entrena Segura‘, una WebAPP desenvolupada per l’Associació per a Dones en l’Esport Professional (AMDP) en col·laboració amb Uriaxait, que utilitza intel·ligència artificial per recollir i analitzar les sensacions d’inseguretat que viuen les dones en les instal·lacions esportives. La percepció de seguretat i benestar és, doncs, un pilar fonamental per a la retenció de les adolescents en l’esport. El benestar integral, com el que busca promoure el canvi transformador de Laura Escanes, és un factor clau per a la implicació femenina en l’activitat física.
Prejudicis Històrics i la Lluita per la Normalització
La realitat actual també té arrels en prejudicis històrics sobre la feminitat i l’esport, alguns dels quals encara es perpetuen, tot i que de manera més subtil. Dues figures destacades de l’esport espanyol, Teresa Portela, subcampiona olímpica de K1 200, i Lucía Martín-Portugués, han compartit les seves experiències. Portela recorda els inicis de la seva carrera fa 30 anys, quan «no era tan normal que les noies fessin esport». Explica un cas particular en piragüisme, una disciplina que exigeix força i desenvolupa la musculatura, on algunes mares van desaconsellar a les seves filles continuar perquè no s’adequava a certs cànons de feminitat. Tot i que Portela creu que aquesta mentalitat ha canviat, les repercussions d’aquests estereotips perduren.
De manera similar, Lucía Martín-Portugués va relatar en una entrevista que durant la seva adolescència va ser «terrible» tenir un cos fort, amb abdominals i cames marcades, a causa de la pressió social i els ideals de bellesa de l’època. Aquestes vivències d’esportistes d’elit il·lustren com les expectatives socials sobre el cos femení poden actuar com una barrera addicional, fins i tot per a aquelles amb un talent excepcional. La societat ha avançat, però la normalització plena de la dona en qualsevol disciplina esportiva, lliure de judicis i estereotips, continua sent un objectiu. La visibilitat i el reconeixement de l’esport femení, com el que s’intenta donar en esdeveniments com La Nit de l’Esport, són passos importants per canviar aquesta percepció.
La persistència d’aquestes barreres, des de la configuració de l’oferta esportiva fins a la percepció de seguretat en els espais i els prejudicis socials, fa que la «gran renúncia» de les adolescents a l’esport sigui una realitat innegable. Abordar aquesta qüestió requereix una revisió profunda del sistema esportiu, prioritzant la inclusió, la diversitat de motivacions i la creació d’entorns segurs i acollidors per a totes les joves.
