Les campanyes electorals, en la seva forma més convencional, serveixen com a arena per a la confrontació ideològica i programàtica entre les diferents forces polítiques. Són el fòrum on cada partit exposa les seves propostes, defensa la seva capacitat de gestió i, inevitablement, critica les alternatives dels seus rivals. Tanmateix, hi ha moments en què l’envit transcendeix la mera disputa per la implementació d’un programa de govern. Aquestes són les conteses on el que realment es dirimeix és la integritat dels fonaments democràtics, els valors cívics essencials i les pràctiques que sostenen la convivència. La campanya del proper 29-N es perfila, de manera inquietant, com un d’aquests terrenys excepcionals, on el debat s’ha desplaçat perillososament cap a la qüestió de la nostra pròpia identitat com a societat democràtica.
En els darrers anys, el país ha estat testimoni d’una transformació profunda i, per a molts, esgarrifosa. Aquesta metamorfosi no només ha afectat la societat en general, sinó que ha calat en moltes de les seves elits: polítiques, empresarials, periodístiques i intel·lectuals. El que ha emergit és un regressió preocupant: el retorn de la intolerància, el deteriorament dels mínims valors cívics de reconeixement mutu i una certa exaltació de la rudesa i la brutalitat, tant en la forma com en el fons del discurs públic. Ignorar aquesta tendència, per incòmode que resulti, seria una irresponsabilitat. Si bé és cert que algunes manifestacions d’aquesta desvirtuació poden observar-se en diversos espectres polítics, l’equilibri no és sostenible. La vida pública s’ha tornat irrespirable, ja que sectors de les dretes han adoptat un nacionalisme espanyol tancat i barroer, desfermant una hostilitat que ha contaminat el debat i ha posat en perill la cohesió social. Aquest fenomen, lluny de ser aïllat, s’alinea amb una onada global que celebra la capacitat de ferir amb la paraula i la humiliació del diferent.
La Metamorfosi de la Vida Pública: De la Moderació a l’Hostilitat Desacomplexada
La degradació del discurs i les pràctiques polítiques no és un fenomen espontani, sinó la conseqüència d’una erosió constant dels pilars que sostenen una societat oberta i respectuosa. Hem assistit a una desinhibició de l’agressivitat verbal, on la confrontació s’ha tornat fi en si mateixa, i la recerca del consens s’ha vist substituïda per la polarització extrema. Aquesta tendència, que es manifesta amb una força particular en determinats sectors de la dreta, ha abraçat una retòrica que no només no es distancia de la intolerància, sinó que sovint la lidera. El nacionalisme espanyol, en la seva versió més radical, ha deixat de banda qualsevol pretensió de moderació per abraçar una posició de duresa i exclusió, que demonitza la dissidència i estigmatitza el que és diferent. Aquesta dinàmica no només afecta la política, sinó que impregna el teixit social, erosionant la confiança en les institucions i en la capacitat de diàleg constructiu. La Memòria i Lectura: Pilars del Diàleg Polític i Jurídic Amenaçats per la Desacceleració Global són conceptes que adquireixen una rellevància dramàtica en aquest context, ja que la pèrdua de referents compartits i la incapacitat d’escoltar perspectives diverses alimenten l’espiral de confrontació.
Aquesta transformació és encara més palpable quan s’observa la reacció de la societat davant de successos traumàtics en diferents moments històrics. La capacitat de la societat per processar el dolor i la crisi sense caure en l’odi irracional sembla haver disminuït dràsticament. Aquesta pèrdua de compassió i empatia es projecta en la indiferència creixent cap als més vulnerables, un símptoma alarmant de la deshumanització de la vida pública. La humil·liació del diferent i l’exhibició desacomplexada de la indiferència moral s’han convertit en monedes de canvi en certs discursos, legitimant conductes que abans haurien estat condemnades sense pal·liatius. La conseqüència a llarg termini és una societat més fragmentada, on la por i el ressentiment substitueixen la solidaritat i la comprensió mútua.
Els Símptomes de la Fractura Social: Dels Atemptats a la Indiferència Humana
Per comprendre la magnitud del canvi en la consciència col·lectiva, n’hi ha prou amb comparar les respostes socials a dos esdeveniments de gran impacte. L’atemptat islamista de l’11-M de 2004, malgrat la seva brutalitat, no va desencadenar una onada de violència antiàrab o antimusulmana al país, una reacció que sí es va veure en altres nacions europees que van patir atacs similars. La societat, en aquell moment, va mostrar una capacitat de discerniment i cohesió davant la tragèdia. La imatge és dràsticament diferent amb la crisi de Ceuta de 2026, on l’entrada de 80.000 immigrants va exposar una realitat molt més crua. Les manifestacions populars van exhibir actituds racistes i excloents, les Forces Armades van protagonitzar casos de maltractament, i la indiferència generalitzada va ser la tònica davant la mort de 140 migrants que van perdre la vida intentant arribar a terra espanyola a nado. Aquesta disparitat en la resposta no és merament circumstancial; revela una profunda alteració en l’escala de valors i en la capacitat empàtica de la societat.
Un dels episodis més recents que il·lustra aquesta degradació moral i política és la reacció social davant el desnonament i posterior defunció de Maricarmen Abascal, una dona de 87 anys en cadira de rodes. La tragèdia va generar una onada de solidaritat, amb la majoria de la ciutadania entenent l’atrocitat de deixar una persona en aquesta situació al carrer, evidenciant la fallida de la política, la justícia i l’administració. Tanmateix, aquesta repulsa va provocar una reacció contrària i extremadament hostil. Multitud de veus van denigrar i ridiculitzar la víctima, acusant-la de ser una aprofitada. Les versions més delirants d’aquesta campanya de desprestigi van arribar a suggerir que Pedro Sánchez havia escollit Maricarmen en un càsting per escenificar l’operació i convocar eleccions per sorpresa. Fins i tot, un eurodiputat de Vox va reclamar una autòpsia per a Maricarmen, insinuant que el govern podria haver ordenat la seva mort per motius electorals. Aquest nivell de cinisme i manipulació política, que utilitza la tragèdia humana per a obtenir rèdit electoral, és un clar indicador de la profunda malaltia que afecta el nostre sistema públic. La situació recorda altres moments de El Despertar Polític d’una Generació Maltractada a França, on la frustració social es canalitza de formes inesperades i sovint destructives.
La degradació política i social que vivim no és, per tant, un fenomen aïllat, sinó part d’una onada global que ha arribat al nostre país amb una força preocupant. Aquesta onada celebra la capacitat de ferir amb la paraula, la humiliació del diferent i l’exhibició desacomplexada de la indiferència moral davant les persones vulnerables. Allò que hauria de ser una dreta conservadora, amb un sentit de l’ordre i la responsabilitat social, no només no s’ha distanciat d’aquesta tendència, sinó que en molts casos s’ha posat al capdavant, normalitzant discursos i pràctiques que soscaven la convivència i la mateixa essència de la democràcia. El que es juga en aquesta campanya electoral va molt més enllà de la distribució de poder; es juga la capacitat de la nostra societat per mantenir-se com un espai de respecte, de diàleg i de solidaritat, o si, per contra, s’enfonsarà en l’abisme de la intolerància i la deshumanització.
La polarització extrema i la manca de respecte pel contrari no només empobreixen el debat públic, sinó que generen una desconfiança sistèmica que debilita les institucions. Quan la política es converteix en una batalla campal sense regles, on la veritat és maleable i l’empatia una debilitat, la ciutadania es desconnecta o es radicalitza, deixant un terreny fèrtil per a l’ascens de populismes i autoritarismes. El cost a llarg termini d’aquesta deriva és incalculable, ja que compromet la cohesió social, la governabilitat i la mateixa supervivència dels valors democràtics que tant va costar construir. La responsabilitat de revertir aquesta tendència recau en tots els actors socials, des dels líders polítics fins als mitjans de comunicació i la ciutadania, exigint un retorn a la moderació, al respecte mutu i a la defensa innegociable dels drets humans i la dignitat de totes les persones. El que està en joc és el futur de la nostra convivència i la qualitat de la nostra democràcia.



