La historiografia contemporània tende a idealitzar les cròniques de viatge com a testimonis de pur humanisme, curiositat científica o tolerància cosmopolita. L’anàlisi rigorós de la presència de viatgers catalans al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient entre 1833 i 1932 desmenteix el mite d’una Catalunya al marge del fenomen imperialista. Llong de configurar una mirada alternativa o anticolonial, els periplets de la burgesia i la intel·lectualitat catalana han funcionat en estricta sincronia amb l’evolució de l’imperialisme europeu i amb l’expansionisme colonial espanyol. Aquesta realitat, sovint oculta darrere la cortina d’una suposada curiositat etnogràfica, revela un capítol clau — i encara poc analitzat — de la història de la nació catalana, una època en què el desig de descobrir el món anava de la mà d’interessos econòmics i geopolítics ben concrets.
L’aroma de l’expoli: quan la curiositat cultural és una cobertura
El despertar de l’interès català per l’orbe islàmic no va néixer del mero altruisme cultural, sinó d’una xarxa d’incentius estratègics-mercantils, la renovació diplomàtica i les necessitats d’autoafirmació identitària d’una burgesia en ple ascens. Aquest entrelaçament entre cultura i voluntat de dominio es fa evident durant la Renaixença. Mentre les elits culturals catalanes forjaven una imatge profundament negativa del musulmà, presentant-lo com l’enemic secular del territori, les seves expedició es convertien en operacions de reconeixement amb vista a un futur control. A través d’obres com les de Pròsper i Antoni de Bofarrull, o de la constant reedició de les cròniques medievals dels almogàvares de Francesc de Montcada, es va articular un imaginari de reconquesta i cruzada que va dotar de cobertura ideològica a les ambissions colonials espanyoles. El ressorgiment cultural català i el colonialisme espanyol foren companyes inseparables, unaaliança que va arribar al seu clímax popular amb la Guerra d’Àfrica (1859-1860) i la mitificació dels voluntaris catalans sota el mando del general Prim, un entusiasme generalitzat a Barcelona envers la presa de Tetuan que va servir per fortificar encara més aquest sentiment expansionista.
La relació entre els viatges i el projecte imperial no es limitava a la simple aprovació ideològica. Molts d’aquests periples eren, en la pràctica, negocis ben organitzats. Els viatgers, sovint procedents de famílies mercantils o amb fortius lligams amb l’aristocràcia, no eren turistes. Eren agents de primera línia que recollien informació estratègica sobre recursos naturals, mercats potencials, rutes comercials i punts d’intervenció militar. La seva presència al Pròxim Orient, una zona de creixent competència europea, era un indicador de la busca d’influència per part d’una burgesia catalana que ja no volia limitar el seu camp d’acció a la península ibèrica. L’objectiu final no era tan sols documentar la cultura local, sinó avaluar el seu potencial per a l’explotació econòmica i l’incorporació a les esferes d’influència de l’imperi espanyol, un procés que, en darrer terme, va contribuir a configurar la imatge Orientalista que encara avui persistence.
L’ecosistema del viatge: xarxes, influències i el paper de l’Estat
Cal tenir present que aquest moviment no era un fenomen espontani o purament privat. Estava profundament lligat a les xarxes diplomàtiques i als incentius de l’Estat espanyol, que veia en la presència de ciutadans cultes i amb negocis una eina de projecció internacional barata i eficaç. Els viatges es convertien en una manera d’establir relacions preliminars amb les potències locals, així com d’obrir camins per a l’entrades de Capitals catalanes en sectors clau com el tèxtil, el químic o el financer. A més, la pròpia imatge que es construïa d’aquests viatges servia per reforçar la identitat nacional catalana, no com a alternativa a l’espanyola, sinó com a una variant més rica i culta dins del projecte imperial comú. La història d’aquests viatges, per tant, és també la història d’una estratègia d’integració dins d’un sistema més gran, on la cultura i el coneixement eren les armes més subtils — encara que no menys efectives — per a la conquerir d’espais d’influència.
La llegat d’aquesta època és encara avui objecte de debat. Per entendre millor com aquestes dinàmiques han format la identitat contemporània de Catalunya, és interessant explorar com la història i la cultura han sigut sempre un camp de batalla. La riquesa i diversitat del turisme català avui en dia, per exemple, pot arrelar-se en aquesta tradició de mirar cap a l’exterior amb curiositat, encara que ara sigui des d’una perspectiva de descoberta i no de dominació. La cultura popular catalana, amb la seva capacitat de connectar amb altres mons, com va fer recentment a Estocolm amb més de 1.200 representants, demostra que el llegat d’aquest intercanvi és viu, encara que hagi canviat de forma radicals. L’important és reconèixer les arrels d’aquesta relació amb el món per poder construir un futur més conscient i crític.
En conclusió, els viatges catalans a l’Orient entre el segle X i el principi del segle XX no van ser excursions humanístiques. Van ser una eina estratègica al servei d’una burgesia en ascensió i d’un projecte imperial espanyol en construcció. Desmitifiquem, doncs, la noció d’una Catalunya pacífica i al marge de les tensions colonials. La realitat històrica és molt més complexa i revela com el desig de coneixement, sovint, va de la mà d’un desig de control i d’expoli. Comprendre aquesta realitat és fonamental per a una autocrítica honest del nostre passat i per a la construcció d’un present més crític i conscient del nostre paper en el món globalitzat. La història d’aquests viatges és un recordatori que la cultura, quan es troba lligada al poder, mai és truly neutral.
