La persecució sistemàtica contra aquells que qüestionen el discurs hegemònic de l’independentisme català ha trobat, finalment, una resistència organitzada. El que va començar com una campanya d’assetjament mediàtic i judicial contra creadors, escriptors i professionals de la comunicació sembla estar entrant en una nova fase: la de la desobediència civil cultural. Mentre el gabinet jurídic Acció Cassandra, fundat per dos advocats d’última hora, continua presentant querelles i denuncies administratives contra figures considerades «catalanòfobes», el sector crític de la cultura catalana ha decidit deixar de callar.
El cas més emblemàtic d’aquesta tensió és el de l’escriptora Brigitte Vasallo, una gallega d’origen que ha construït una part significativa de la seva obra literària en llengua catalana i que, des de fa temps, defensa una visió inclusiva del país. Quan va participar en el programa Vostè primer de RAC1, presentat per l’anunciat Marc Giró, no es podia imaginar que les seves paraules provocarien una autèntica caça mediàtica i jurídica. Les seves declaracions sobre el debat lingüístic a Catalunya, la instrumentalització de la llengua per part de l’extrema dreta independentista i la situació dels castellanoparlants van posar en marxa una maquinaria de represàlia que encara no s’ha aturat.
El gabinet Acció Cassandra i la caça als «catalanòfobs»
Fundat per dos advocats vinculats a cercles ultraindependentistes, Acció Cassandra s’ha convertit en una mena de policia del pensament lingüístic a Catalunya. El seu objectiu principal és identificar, perseguir i, si és possible, silenciar totes aquelles veus que qüestionin la narrativa oficial sobre la llengua catalana i la seva relació amb la identació nacional. El gabinet ha fet de la presentació de plets i querelles el seu mètode d’operació habitual, buscant generar un ambient de por i autocensura entre els professionals de la cultura.
En el cas de Vasallo, Acció Cassandra va presentar una querella criminal per un suposat delicte d’odi i, simultàniament, una denuncia administrativa davant l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació de la Generalitat. L’organismes català va arxivar la denúncia el passat mes de juliol, en considerar que les paraules de l’escriptora no constituïen cap infracció administrativa. Però el gabinet no es va donar per vençut: va exigir a les autoritats catalanes que reobrissin el cas o, en el seu defecte, que motivessin jurídicament el tancament de l’expedient.
La pressió no es va limitar a l’àmbit jurídic. Partits independentistes i plataformes ultras van iniciar una duríssima campanya contra l’escriptora, contra el programa de RAC1, contra el presentador Marc Giró i, per extensió, contra el Govern català, al qual van acusar de ser massa permissiu amb els «enemics de la nació». Aquesta estratègia de marcar l’enemic, buscar el rebuig social i generar un sentiment de vergonya en la víctima és, segons diversos analistes, la tàctica habitual dels cercles més radicals de l’independentisme.
La veu de Brigitte Vasallo: una gallega que escriu en català
El perfil de Brigitte Vasallo és particularment rellevant en aquest debat. Nascuda a Galícia, es considera charnega -un terme que fa referència a les persones d’origen immigrat a Catalunya- i ha escrit una part significativa de la seva abundant obra en llengua catalana. Aquesta circumstància fa especialment significativa la seva crida a favor d’un debat més obert i menys identitari sobre la qüestió lingüística.
Durant la seva intervenció a Vostè primer, Vasallo va afirmar que «el català morirà igual, però morirà fascista. Serà recordat com una llengua feixista». Uns dies més tard, l’escriptora va matisar les seves declaracions, explicant que el que havia volgut advertir era de la instrumentalització del debat lingüístic per part de l’extrema dreta independentista. Tanmateix, va mantenir la seva crítica fonamental: exigir a les persones immigrades que parlin català pot constituir un abús de poder.
Aquesta posició reflecteix un debat més ampli que es viu a la societat catalana des de fa anys. Fins a quin punt les polítiques lingüístiques són instruments d’inclusió i fins a quin punt poden convertir-se en eines d’exclusió? Com es pot defensar una llengua sense imposar-la? Com es pot respectar la diversitat cultural en una societat cada cop més plural? Són preguntes que, segons molts analistes, l’independentisme no ha sabut respondre de manera satisfactòria.
La resposta del sector ultraindependentista a les paraules de Vasallo ha estat, segons els seus crítics, precisament la confirmació de les seves tesis. L’assetjament mediàtic, les querelles jurídiques i les campanyes de desacreditació personal han demostrat, almenys als ulls dels seus detractors, que el debat sobre la llengua a Catalunya està lluny de ser un debat racional i respectuós.
La reacció del món cultural: el canvi d’hora
Però Vasallo no està sola en aquesta croada. A mesura que passen els mesos, una part cada cop més significativa del món cultural català s’està atrevint a alçar la veu contra el que consideren imposicions identitàries. Els joves, en particular, semblen estar liderant aquesta resistència. Grups de teatre, equips literaris, professionals de la comunicació i creadors de diversos sectors han començat a perdre la por a discrepar del discurs oficial.
Els festivals d’estiu a Catalunya han estat, en els darrers anys, espais de trobada i diàleg on les diferents cultures del país han pogut conviure de manera natural. La diversitat de propostes, estils i llengües ha estat un dels pilars del dinamisme cultural català, un dinamisme que, segons molts observadors, corre el risc de veure’s amenaçat per les dinàmiques identitàries més radicals. Maridaje y cultura compartida en los festivales de verano en Cataluña és un exemple d’aquesta riquesa que caracteritza el país i que mereix ser preservada.
Aquesta riquesa cultural de Catalunya no és casual, sinó que és el resultat de segles de barreja, diàleg i intercanvi. Cataluña: el líder indiscutible del turismo en España por su riqueza y diversidad reflecteix precisament aquesta realitat: un país que ha sabut integrar tradicions diverses i que ha trobat en la diversitat una font de fortalesa, no de debilitat.
Els creadors que s’estan rebel·lant contra les imposicions de l’independentisme no ho fan des de l’odi cap a Catalunya, sinó des de l’amor per un país més just, més inclusiu i més lliure. Qüestionar les polítiques lingüístiques actuals no significa voler eliminar el català, sinó voler defensar-lo d’una manera que no impliqui rebutjar aquells que no el parlen o que el parlen d’una manera diferent.
El cas Juana Dolores Romero: un altre capítol del mateix debat
El mateix mes d’agost en què el cas Vasallo continuava generant debat, un altre episodi similiar va esclatar amb força. Es tracta del cas de l’escriptora i actriu Juana Dolores Romero, que manté al Palau de la Virreina de Barcelona una exposició titulada «Declaració d’amor a Lenin». La mostra, que barreja art, política i crítica social, ha estat objecte de polèmica per les mateixes raons que el cas Vasallo: la seva posició crítica envers determinats aspectes del discurs nacionalista català.
L’aparició de casos similars en un lapse de temps tan curt no sembla ser casual. Des de diversos sectors es apunta que l’independentisme, enfrontat a una realitat política que no ha estat la que esperava, ha intensificat la seva pressió sobre el sector cultural. La utilització de la llengua com a instrument identitari, la creació de narratives de país que no admeten matisos i la persecució de les veus dissidents són, segons els crítics, senyals d’un moviment que s’està radicalitzant.
Tanmateix, el que sembla evident és que una part significativa de la cultura catalana no està disposada a acceptar aquestes dinàmiques sense oposar-se. El teatre, la literatura, el cinema, la música i la comunicació estan generant nous espais de llibertat on el debat és possible sense que ningú no hagi de témer represàlies. Aquesta resistència cultural, encara que fragmentada i de vegades atomitzada, representa un contrapès necessari davant les tendències uniformitzadores.
Catalunya davant el seu futur: entre la diversitat i la imposició
Els debats oberts aquests mesos a Catalunya traslladen una imatge complexa del país: una societat plural on coexisteixen visions molt diferents sobre el paper de la llengua, la identitat i la cultura en el projecte col·lectiu. Catalunya lidera amb una bretxa de finançament autonòmic que genera desigualtats «invisibles» és un recordatori que, més enllà dels debats identitaris, el país s’enfronta a reptes econòmics i socials que requereixen respostes urgents i que no poden ser substituïts per discussions sobre la llengua o la nació.
La cultura catalana ha estat tradicionalment un espai de diversitat i creativitat, un lloc on les influències externes s’han sabut integrar i on les tradicions pròpies han evolucionat sense perdre la seva essència. Cadaqués, Pont Cultural entre Catalunya i el Japó a través de l’Art és un exemple d’aquesta vocació universalista que ha caracteritzat la cultura catalana, des de l’època de Dalí i Verdaguer fins als creadors contemporanis.
El futur de Catalunya dependrà, en gran mesura, de la capacitat del país per mantenir viu l’esperit de diversitat que l’ha caracteritzat al llarg de la seva història. Els que avui s’oposen a les imposicions de l’independentisme no estan defensant una posició anti-catalana, sinó que están lluitant per un model de país on la llibertat de expressió, la diversitat cultural i el respecte a les persones siguin valors fonamentals.
La història de Catalunya està farcida d’exemples de persones vingudes d’altres territoris de parla hispana que han contribuït de manera decisiva a la riquesa cultural del país. Los viajes catalanes a l’Orient no buscaban la cultura, sinó el botí és un recordatori que la història és complexa i que no es pot reduir a narratives simplistes sobre identitats pures o autèntiques.
El camí que queda per recórrer és llarg i ple d’incerteses. Però el fet que sectors significatius de la cultura catalana s’hagin atrevit a plantar cara a les imposicions és, segons molts analistes, un senyal positiu. La democràcia no és només votar: és també poder expressar les pròpies idees sense témer represàlies, poder qüestionar el poder sense ser silenciat, poder ser diferent sense ser perseguit. Aquests principis, que semblen elementals, estan sent posats a prova en el debat cultural català actual.
