L’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York s’ha convertit aquesta setmana en el epicentre de la política internacional, on les paraules no només carreguen pes diplomàtic, sinó que rebenen directament contra les dinàmiques de poder que remenegen l’ordre global. Amb l’ombra de conflictes actius, tensions geopolítiques i una crisi migratòria que no dona senyal d’atenuar-se, els líders mundials han fet servir l’escenari de la ONU per marcar noves línies, despatxar amenaaces i, en alguns casos, tornar a esborrar vells equilibris.
Trump, l’art de la negociació entre l’atac i la promesa
Donald Trump ha estat el centre de gravetat durant els dies de la reunió de la ONU. El seu discurs davant l’Assemblea General ha estat una explosió de retòrica combativa, però també d’autoafirmació. El president nord-americà ha reivindicat públicament haver «finalitzat vuit guerres» gràcies al «ús» de les seves relacions personals, i ha sacat pega de la seva aparent facilitat per fer la pau. Mentre alguns líders només parlen de pau, Trump ha insistit que ell «la fa», una frase que ha ressonat tant com una promesa electoral com una amenaça implícita.
Però el seu discurs no ha estat només una celebració personal. Trump ha carregat durament contra la cooperació tributària mundial, assegurant que «no hi haurà impostos globals», un missatge que ha resonat especialment entre països que rebutgen l’arbitrarietat de les regles financeres globals. També ha atacat la Corte Penal Internacional, institució que va ser criticar durant anys, i ha instat tots els països a «renunciar a aquesta institució», describint-la com un «grup de persones malvades». Aquesta postura ha trobat eco entre aliats tradicionals, però també ha generat rebuig en sectors que defensen el multilateralisme.
Una de les sorpreses de la setmana ha estat la revelació de Trump sobre una «muy buena reunión» mantinguda entre Estats Units i la delegació iraní. «No puc imaginar per què no voldrien un acord», ha dit, una declaració que ha obert la porta a noves especulacions sobre una possible reconfiguració de les relacions entre Washington i Teheran, encara més complexa després de les tensions recurrents en el Golf. L’Irània, per la seva banda, ha assegurat que els seus vuelcs operen normalment malgrat les sancions, tot afirmant que l’ingegeria inversa del submarí no tripulat capturat per Estats Units és només el començament d’una resposta tecnològica més àmplia.
Macron i la defensa de la ONU contra la «lei de la selva»
En contraposició al tone de confrontació de Trump, Emmanuel Macron ha fet servir el seu intervention davant la ONU per fer una crida a la cohesió multilateral. El líder francès ha instat els països a «no cedir davant la fatalitat» dels discursos buits i ha defensat la institució de la ONU com un eina fonamental per evitar que el món caigui en una «lei de la selva», on els més forts imposen la seva voluntat sense diàleg. Aquesta defensa ha trobat eco en figures com António Guterres, que ha alertat del risc de dividir el món en «dos blocs rivals», i en líders com Lula, que han reclamat un multilateralisme més just i representatiu.
La crítica de Macron no ha estat dirigida només a figures com Trump. També s’ha dirigit a Netanyahu, que va presentar una denúncia contra les polítiques israelianes com un «grotesc absurdo», una acusació que ha generat una forta resposta dins de la comunitat internacional. Mentre alguns defensen el dret d’Israel a la seguretat, d’altres, com Erdogan, han fet servir el seu moment davant la ONU per denunciar que «Gaza és el major cementeris infantil del món», una afirmació que ha posat de manifest la polarització sobre el conflicte palestí.
Crisi migratòria, fronteres i responsabilitat compartida
Una de les crises que més han marcat el debat durant la reunió de la ONU ha estat la situació a Ceuta. Pedro Sánchez ha admès públicament que el sistema de fronteres marroquí «ha fallat», un reconèxeciment que arriba un mes i mig després de l’escalada de tensions a la ciutat autònoma. La crisi migratòria no ha estat només un tema de fronteres físiques, sinó també de governança, solidaritat i l’eficàcia de les polítiques europees. L’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament ha anunciat aportacions de 35 milions d’euros a organismes de les Nacions Unides, un moviment que busca reforçar la resposta humanitària davant de l’augment de l’desplaçament forçat.
La crisi a Ceuta ha ocupat un lloc destacat en el debat públic. Segons fonts de l’actualitat de Ceuta set setmanes després, les tensions als carrers, el choque polític i la por d’una nova entrada massiva han creat un clima de por i inestabilitat que repercuteix a nivell nacional e internacional. La situació s’ha descrit com un «epicentre de tensió social i incertesa enmig de la crisi migratòria», on les decisions preses en un sol punt del mapa tenen conseqüències globals. La complexitat de la gestió de la crisi migratòria s’ha agravat per la manca de coordinació entre les institucions europees i les seves policies exteriors.
A més, el desplegament d’allotjaments i les detencions per ocupació han posat de manifest la fragilitat del sistema de protecció. La pressió sobre les institucions locals ha estat intensa, i la intervenció de l’Audiència Nacional, que ha assumit la investigació contra el delegat del govern a Ceuta, demostra com la política interior i exterior s’entrellacen en moments de crisi. La crisi no és només una qüestió de fronteres, sinó també de dret, memòria històrica i futur compartit.
Diàleg, conflicte i l’efil de l’actual
En paral·lel, la reunió de la ONU ha estat marcada per l’efil de l’actual. Zelenski ha demanat ajuda a Trump per posar fi a la guerra abans de l’hivern, una sol·licitud que ha trobat eco en declaracions del mateix Trump, que ha assegurat que està «treballant amb Zelenski» per acabar el conflicte a Ucrània. Mentre això passa, Corea del Sud ha reivindicat el diàleg amb Corea del Nord com una eina de pau, tot destacant el paper de la mediació entre Trump i Kim com un pas cap a la desescalada.
Tanmateix, la retòrica no ha estat sempre de contenció. Trump ha amenaçat amb «aniquilar» Irán i ha instat al seu «complet aïllament econòmic», una postura que ha repercutit especialment en una regió ja volatile com el Golf. La resposta iraniana ha estat ferme: l’Irània ha anunciat que iniciarà labors d'»ingenieria inversa» en el submarí capturat, una acció que simbolitza la resistència davant les sancions unilaterals. Aquesta dinàmica de confrontació i resposta ha estat un fil conductor durant tota la setmana.
Aquestes paraules i accions no són només reflex d’una Assemblea General qualsevol. Són el reflec de temps d’incertesa, on les regles del joc internacional s’estan reconfigurant davant de les noves potències, les crise climátiques i les tensions per l’energia. Com ha dit el secretari general de la ONU, António Guterres, l’última dècada ha vist com els drets humans han estat pisotellats, i la responsabilitat de recuperar la confiança en les institucions col·lectives recau sobre tots els països. La pregunta que queda al final d’aquesta setmana és senzilla però complexa: en un món dividit, qui té la veu per unir-lo?
