La recent intervenció pública del jurista Abelardo De la Espriella ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre els límits i els perills del principe d’oportunitat com a instrument de persecució penal en els grans escàndals de corrupció. La seva proposta, centrada en la necessitat d’utilitzar aquest mecanisme per a què autors i còmplices delatein els caps de les organitzacions criminals, respon a una realitat incontrovertible: la acceleració de les revelacions sobre corrupció política i administrativa vinculat a l’actual executiu. No obstant això, la trajectòria històrica d’aquesta figura jurídica a Colòmbia dibuixa un panorama lluny de l’ideal teòric, convertint-se sovint en un salvoconducte per als poderosos i una trampa per a la justícia veritable.
L’evolució del principi d’oportunitat: de la col·laboració efectiva a la impunitat selectiva
El principi d’oportunitat no és una invenció recent; la seva existència es remunta a gairebé tota la història de la legislació penal i processal colombiana. Inicialment, estava dissenyat per oferir reboges de pena o tractaments penitenciaris beneficiosos a aquells qui, confessant els fets, aportessin proves determinants per a dictar sentències condemnatòries ràpides. Amb la implantació del sistema penal acusatori —un model pensat per agilitzar la justícia i evitar judicis interminables— es van introduir variants més audaces, com el principi d’oportunitat total o parcial. La lògica subjacent assumia una realitat pragmàtica: l’aparell judicial no sempre té la capacitat d’investigar i sancionar a tots els autores d’un delicte, per la qual cosa es tendria un «pont d’or» perquè els culpables, a partir de la seva pròpia confessió, senyalessin els determinadors de major rang.
La pràctica d’aquests anys, tanmateix, ha demostrat una desviació alarmante respecte a aquest objectiu. L’experiència indica que els «capos» del narcotràfic i de la corrupció administrativa solen utilitzar aquest instrument per delatar personatges de rang inferior, buscant exclusivament beneficis propis. En altres escànaris, s’ha emprat per evadir la presó sense aportar proves reals, com va succeir en diversos episodis del cartell de la contractació a Bogotá. A més, s’ha observat un patró recurrent de «memòria selectiva» en molts processos: els criminals només recorden persones ja difuntes o actors irrelevants, una dinàmica que va marcar negativament alguns dels casos surgits de la llei de Justícia i Pau. Aquesta degeneració del instrument qüestiona la seva validesa com a garantia de veritat i justícia.
L’escàndol de la UNGRD: delacions a mitges i cerebros impunes
El cas de la Unitat Nacional de Gestió del Risc (UNGRD) constitueix l’exemple més recent i dolorós d’aquesta dinàmica perversa. Les delacions han arribat només a mitges camí, deixant els veritables cerebros de l’estructura en la impunitat. De fet, el cas únic on s’ha atorgat un principi d’oportunitat total —el de l’assessora del Ministeri de Finances, María Alejandra Benavides— va servir per processar dos ministers que, per cert, van recuperar la llibertat després que es vençessin els tèrmins processals. Aquesta circumstància posa en evidència com la negociació processual pot esdevenir en una porta giratòria per als alts càrrecs.
La situació arriba al paroxisme amb la fugida d’un dels senyalats com a «cap» d’allò que la pròpia fiscalia va calificar com una «empresa criminal» per esquilmar l’Estat. Aquest individu va ser imputat quan ja havia fugit a Nicaragua, presament sota la complicitat de funcionaris del govern Petro, i va ser rebut com a «asilat» pel dictador Daniel Ortega. Un gest que, en una ironia tràgica, podria anomenar-se un acte de «despreniment» per part del règim nicaragüense, però que en realitat certifica la incapacitat —o la manca de voluntat— de l’Estat colombí per retenir els màxims responsables.
El cohecho polític: la impunitat del donant i la legitimitat trencada
Més enllà dels casos concrets, existeix una tendència perniciosa a evitar que les investigacions arribin al fons, amparant-se en l’argument endeble de que fer-ho faria caure l’establiment o que són veritats que el país no resistiria. Hi ha nombrosos precedents: en el cartell de la «toga» no s’arribà al fons de l’entramat criminal. sovint, en el cohecho polític, es processa o condana qui va rebre el suborn, però no qui el va donar, siguin llocs, contractes o diners en efectiu.
La decisió recent del Consell d’Estat, que va decretar la mort política de l’aleshores president del Senat per rebre diners per facilitar el tramit de la reforma de pensions, és un cas paradigmàtic de cohecho polític. Com va assenyalar De la Espriella, aquest fet pot afectar la legitimitat mateixa de la reforma, més enllà de la seva conveniència o inconveniència. La història recent ofereix un mirall clar: el règim de Fujimori va implosionar quan es va demostrar que Montesinos comprava el Congrés amb diners. Aquí, gairebé mai no passa res als beneficiaris dels suborns. Un altre exemple significatiu: fa anys, dos implicats en la retirada de sumes milionàries en un banc en el cas Odebrecht van amenaçar que, si els toquen, cauria l’establiment. No els van tocar.
La connexió entre la degeneració del principi d’oportunitat i la persistència del cohecho polític revela una fractura profunda en el sistema de pesos i contrapesos. Mentre la justícia negociada serveixi per protegir els arquitectes de la corrupció i no per desmantellar-los, la confiança ciutadana continuarà erosionant-se. La història ens ensenya que la impunitat dels beneficis del suborn és el símptoma més greu d’una democràcia enferma. En aquest sentit, la reflexió sobre els pilars de la memòria i el diàleg jurídic devé fonamental per entendre com s’arriba a aquest punt de degradació institucional.
La solució no rau en l’abolició de les eines de col·laboració, sinó en una aplicació rigorosa que condicioni qualsevol benefici a la veracitat i l’exhaustivitat de l’aportació, sancionant severament la mentida i l’obstrucció. Només així es podrà evitar que el «pont d’or» es converteixi en una via d’escapada per als poderosos. La governabilitat democràtica exigeix que la llei arribi a tothom, especialment a aquells qui creuen tenir el dret de comprar voluntats i vendre el patrimoni públic. La lluita contra la corrupció no pot ser una variable d’ajust polític, sinó un imperatiu ètic irrenunciable, tal com s’analitza en el context de la governabilitat i l’abandonament de la guerra estèril que paralitza les institucions.
