San Pedro es troba davant d’un repte estructural que va molt més enllà de les rutines de la política diària. La ciutat no només necessita serveis públics funcionals; necessita un ecosistema institucional capaç de produir acords en moments de tensió. En un escenari on la desconfiança sembla haver guanyat la partida a la col·laboració, la postura pública del regidor Martín Rivas ressona com una crida urgent a la responsabilitat institucional. La seva tesi no és una consigna políticament correcta ni una expressió de desig passiu: és una necessitat estratègica per a la supervivència mateixa de la gestió pública local. Quan les institucions es paralitzen per la pugna de poder, qui acaba pagant el preu no és cap dels dos blocs, sinó la comunitat sencera, que veu com les solucions es converteixen en expedients oblidats i com els problemes esdevenen crònics.
El nucli del debat rau en la definició mateixa de diàleg polític. Sovint, a San Pedro, el terme s’ha utilitzat de manera retòrica, com un ritual de cortesia que no implica cap compromís real. No obstant això, l’oposició municipal ha deixat clar que dialogar no significa simplement sentar-se a parlar. Diàleg polític vol dir estar disposat a treballar, a estudiar un problema, a buscar informació tècnica, a escoltar qui n’entén i, sobretot, a estar disposat a modificar una proposta pròpia si l’altre costat aporta una idea millor. Aquesta és la diferència fonamental entre una gestió que avança i una gestió que es consumeix a si mateixa en discussions estèrils. La lògica del bloqueig, on resulta més senzill impedir la proposta de l’altre que seure a millorar-la, no és una estratègia de govern; és una estratègia de destrucció de capital institucional.
El diàleg com a arquitectura de solucions, no com a ritual diplomàtic
La proposta que s’ha elevat al consistori redefineix la relació entre oficialitat i oposició. Sota aquesta nova òptica, mantenir-se en l’oposició no implica convertir-se en enemic del govern. De fet, el regidor Martín Rivas ha subratllat que tenir diferències importants amb l’alcaldia no trenca la capacitat de col·laboració en punts concrets. Això és crucial, perquè la polarització actual tendeix a convertir cada vot en una qüestió de supervivència personal o de grup, quan hauria de ser una eina per resoldre problemes. La governabilitat no és propietat de l’alcalde de torn; és un patrimoni de tota la comunitat, i com a tal, requereix custòdia col·lectiva. Cuidar-la no significa callar-se ni renunciar al control; significa assumir responsabilitats i oferir alternatives concretes en lloc de només senyalar els errors.
Aquest enfocament s’alinea amb reflexions més àmplies sobre com les decisions polítiques poden redefinir el futur d’una societat. Com s’ha analitzat en contextos comparats, on una sola decisió pot marcar la trajectòria d’un mandat, la capacitat de negociar en l’àmbit local determina la qualitat de vida dels ciutadans durant anys. El repte per a San Pedro és evitar que la dinàmica local caigui en la paràlisi, mantenint la capacitat d’adaptació que només el diàleg genuí pot oferir. En aquest sentit, la proposta d’estudiar expedients contra expedients i d’idees contra idees representa un canvi de paradigma respecte a la cultura política actual, on guanyar una votació sovint s’ha valorat més que resoldre el problema que es votava.
El preu real del bloqueig: residus, voreres i la salut dels ciutadans
p>La teoria esdevé dramàtica quan es confronta amb la realitat dels expedients concrets que han quedat bloquejats. Un exemple paradigmàtic és la gestió de residus, on mitjançant l’expedient 5734/2026 es va proposar una Mesa de Diàleg i Planificació per a la Gestió Integral de Residus. Aquesta iniciativa no era retòrica: convocava al poder executiu, al consistori, als treballadors, als gremis, a l’empresa prestadora i a experts. La intenció era crear un espai de decisió compartida, no un espai de confrontació. El perill, com adverteix la mateixa proposta, és que una mesa que es reuneix i no produeix res no serveix. Per tant, el problema no és la creació de l’espai, sinó la seva eficàcia real i la voluntat política d’assumir-ne els resultats.
Més tangible encara és el cas de les voreres i els forats. Mitjançant els expedients 5575 i 5576, la bancada opositora va proposar un Fons Especial per al Bacheo. La iniciativa va ser discutida fins i tot amb funcionaris municipals, i la mirada de l’àrea de Serveis Públics va ser incorporada al dictamen final. No obstant això, després de més d’un any esperant tractament, la proposta va ser rebutjada. Aquesta dada no és només un detallet administratiu; és el mesurador del temps perdut pels ciutadans. Mentrestant, la xarxa viària es degrada, els vehicles es danyen i la seguretat vial es compromet. El cost d’aquest bloqueig es mesura en despeses mèdiques evitables, en reparacions d’automòbils i en la pèrdua de confiança en la institució que hauria de mantenir les vies en bon estat.
A més d’aquests dos eixos, s’han impulsat iniciatives vinculades amb la salut mental, la prevenció de la ludopatia juvenil i el suport als estudiants. Aquestes àrees demostren que la proposta de diàleg no es limita a infraestructures, sinó que abasta el benestar social de la població. Quan aquests expedients queden aturats, el que es trenca és la xarxa de protecció social que la ciutat necessita. Les prioritats ciutadanes sota el microscopi electoral sovint es desvien d’aquests temes vitals, però el regidor Martín Rivas ha insistit que la política local hauria de tornar el focus a les necessitats reals de la gent, no a les necessitats de supervivència electoral dels partits.
La governabilitat com a patrimoni col·lectiu i el repte del llarg termini
San Pedro té una història recent de la qual hauria d’aprendre. La ciutat ja ha travessat moments d’énorme conflictivitat política, econòmica i institucional, però també ha conegut circumstàncies en què oficialitat, oposició i diferents sectors van tornar a seure al voltant d’una mateixa taula quan la situació ho exigia. Aquesta capacitat de resiliència institucional és un actiu valuós que s’està erosionant si es manté la lògica del bloqueig permanent. La història demostra que el diàleg és possible quan la urgència de la situació supera l’orgull polític. El repte actual és generar aquesta urgència sense haver de patir una crisi encara més greu.
El mandat polític, per molt que s’intenti defensar com a propietat exclusiva del governant, no pot sobreviure en un entorn on les institucions estan paralitzades. Anàlisis sobre la baixa aprovació dels mandats i la retirada de candidats en altres contexts mostren que la legitimitat política es construeix amb resultats i no amb discursos. Si San Pedro continua prioritzant la pugna per imposar la pròpia posició per sobre de la cerca de solucions, el risc és que la desafecció ciutadana es consolidi a llarg termini. La recuperació d’aquest patrimoni de governabilitat requereix que ambdós costats acceptin que equivocar-se i rectificar és part del procés, i que presentar alternatives concretes és l’únic llenguatge que la ciutadania entén i valora.
En definitiva, el camí per a San Pedro passa per transformar el diàleg en acció. Les taules han de funcionar, les comissions han de treballar i els expedients han de trobar respostes. Només així es podrà garantir que la ciutat no es converteixi en un espai on la política consumeix els recursos i el temps que haurien d’anar destinats al desenvolupament i al benestar dels seus habitants. El temps, com sempre, serà el jutge definitiu d’aquesta decisió.
