La disputa institucional entre el Govern central i la Casa del Rey ha tornat a posar en relleu una qüestió que genera debat recurrent a l’escena política espanyola: quin ha de ser el paper de la Monarquia en un sistema parlamentari on el president del Govern assumeix la direcció política del país. Les declaracions de Pedro Sánchez qüestionant l’absència de Felip VI de Ceuta i Melilla han obert un episodi de tensió que, més enllà de la polèmica immediata, posa de manifest la necessitat de distingir amb claredat les funcions pròpies de cada institució.
La compareixença del president del Govern davant els mitjans de comunicació, on va contraposar les seves pròpies visites a les ciutats autònomes amb la inassistència del cap de l’Estat, va generar una resposta des de diversos sectors institucionals i polítics que advertien dels riscos de convertir el monarca en part d’una confrontaciópartidista. La qüestió, tanmateix, no és menor: en un context on les relacions amb el Marroc continuen sent estratègiques per a Espanya, i on la sobirania sobre els territoris de Ceuta i Melilla és un tema sensible, la visita del Rei porta aparellades implicacions diplomàtiques que traspassen l’àmbit purament institucional.
La coordinació institucional com a requisit previ
Els desplaçaments oficials del cap de l’Estat no responen a una decisió unilateral de la Casa del Rey. La Constitució espanyola estableix que tots els actes del Rei han de ser refrendats pel president del Govern o pels ministres competents, la qual cosa implica que l’executiu participa activament en la planificació de l’agenda institucional de la Corona. Aquest mecanisme de refrendo no és merament formal: respon a la lògica d’un sistema on el Rei, tot i ser el cap de l’Estat i el symbol de la unitat nacional, no ostenta responsabilitat política directa.
En el cas específic de Ceuta i Melilla, la dimensió diplomàtica afegeix una capa addicional de complexitat. Tant una ciutat com l’altra mantenen un estatus territorial que genera tensions periòdiques amb el Regne del Marroc, país amb el qual Espanya manté relacions globals que inclouen qüestions comercials, migratòries, de seguretat i de cooperació en matèria de lluita contra el crim organitzat a les costes espanyoles. Qualsevol visita del cap de l’Estat a aquests territoris ha de tenir en compte el context diplomàtic i les possibles reaccions de Rabat, un aspecte que correspon valorar al Govern i als seus òrgans competents en política exterior.
El president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, va confirmar després de reunir-se amb Felip VI el passat 6 d’agost que el monarca estava compromès a realitzar la visita a les ciutats autònomes. Aquesta declaració contradiu la narració que presentava l’absència del Rei com a resultat d’una falta de voluntat o de compromís institucional. Segons les paraules del mateix president ceutí, el que havia quedat pendent era la coordinació amb l’executiu per fixar les condicions i el calendari del desplaçament, un extrem que el Govern hauria d’haver gestionat amb la diligència que la matèria requeria.
La pràctica recent demostra que la coordinació entre institucions no sempre ha funcionat amb l’agilitat necessària. La gestió de la dana a València, on múltiples episodis protocolaris van generar friccions entre la Casa del Rey i el Govern central, és només un dels exemples recents que evidencien les dificultats de funcionar quan les institucions no estableixen canals de comunicació clars i eficaços. Aquestes carències de coordinació no es poden atribuir a una sola part: tant l’executiu com la pròpia Casa del Rey tenen responsabilitats en la manera com s’articulen les relacions institucionals.
La Monarquia com a institució no política: arrels constitucionals i pràctica democràtica
La Constitució espanyola de 1978 va establir un sistema parlamentari on el Rei ocupa la Jefatura de l’Estat però on el poder real de direcció política recau en el president del Govern, que ha de disposar de la confiança del Congrés dels Diputats. Aquesta arquitectura institucional no és casual: respon a la voluntat dels constituents de separar el paper simbòlic i representatiu del cap de l’Estat de les funcions executives que impliquen presa de decisions política i, sobretot, responsabilitat davant dels ciutadans.
Els articles 62 i 64 de la Constitució detallen les funcions del Rei, que inclouen la sanció i promulgació de les lleis, la convocatòria i dissolució de les Corts Generals, la convocatòria d’eleccions generals i generals, el nomenament del president del Govern, la designació dels membres del Govern a proposta del president, i les funcions representatives relatives als assumptes relatius a l’Estat amb altres països. Tanmateix, cadascun d’aquests actes requereix el refrendo ministerial pertinent, la qual cosa significa que el Rei actua com a garant de la continuitat institucional però no com a agentpolític autònom.
Aquesta configuració no és exclusiva d’Espanya. La majoria de monarquies parlamentàries europees operen sota principis similars, on el cap de l’Estat assumeix funcions cerimonials i representatives mentre que el Govern de torn ostenta la responsabilitat política efectiva. La diferència fonamental amb les repúbliques parlamentàries radica en el mecanisme d’accés a la Jefatura de l’Estat, però el funcionament quotidià de les institucions és, en la pràctica, força semblant.
El republicanisme a Espanya ha estat històricament una opció política legítima i present en el debat democràtic. Diversos partits polítics defensen l’abolició de la Monarquia i la seva substitució per una república parlamentària, i aquesta posició ha estat validada repetidament pels tribunals com a expressió del dret a la participació política. La discussió sobre el model d’Estat és, per tant, perfectament admissible en una societat democràtica i plural. El que resulta problemàtic és utilitzar la institució monàrquica com a arma llancívola en la confrontació política quotidiana, especialment quan es qüestionen funcions que, segons la mateixa Constitució, no corren a càrrec del Rei.
Quan el president del Govern compara les seves visites a Ceuta i Melilla amb l’absència del Rei, està mixant categories que operen en plans diferents. El president del Govern té una agenda política que persegueix objectiuspartidistes i de governança, mentre que el Rei té una agenda institucional orientada a projectar la presència de l’Estat en determinats territoris i contextos. Comparar ambdues agendes és, com a mínim, imprecís des del punt de vista institucional.
El precedent històric de 2007 i les seves implicacions diplomàtiques
L’any 2007, el llavors cap de l’Estat, Joan Carles I, va realitzar una visita a Ceuta i Melilla que va provocar una crisi diplomàtica amb el Marroc. El Govern alauitava procedir a la crida a consultes del seu ambassador a Espanya i va suspendre temporalment les reunions bilaterals d’alt nivell com a mostra del seu malestar. Aquest episodi demostra que la visita del Rei a les ciutats autònomes no és un acte menor ni purament cerimonial: té conseqüències reals en les relacions exteriors espanyoles i, per tant, ha de ser gestionada amb la prudència i la coordinació adequades.
Les implicacions d’aquell episodi haurien d’haver servit com a lliçó per a l’executiu actual. Quan el Govern participa ara en l’organització del viatge de Felip VI a Ceuta i Melilla, reconeix implícitament que la decisió no correspon únicament a la Casa del Rey sinó que és una qüestió de responsabilitat compartida entre ambdós institutions. Aquest reconeixement contrasta amb el to de les declaracions inicials que semblaven atribuir al Rei una decisió que, en realitat, depenia de factors aliens a la seva voluntat.
La situació geopolítica actual no és exactament la mateixa que fa gairebé dues dècades, però les tensions amb el Marroc al voltant del Sahel, la qüestió migratòria i el control de les costes espanyoles davant l’embestida de les mafies que trafiquen amb éssers humans segueixen sent qüestions candents. El Govern hauria de tenir presents aquests factors a l’hora d’insistir en la visita del Rei, assegurant que es produeix en un moment oportú i amb les degudes garanties diplomàtiques.
La manca de coordinació en matèria de seguretat i migració a les costes espanyoles ha estat objecte de nombrosos informes i debats parlamentaris. L’auge del crim organitzat que opera des del Nord d’Àfrica cap a les costes andaluses, murcianes i balears requereix una resposta integral que impliqui la cooperació amb el Marroc. Posar en risc aquesta cooperació per una qüestió d’oportunitat política en la visita del Rei seria, com a mínim, imprudent.
La necessitat de separar les esferes institucionals
L’editorial de diversos mitjans de comunicació i les declaracions de responsables institucionals han coincidit a assenyalar que utilitzar el Rei com a contrapunt polític és una pràctica que erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Quan els ciutadans perceben que el cap de l’Estat és objecte de confrontaciópartidista, la imatge d’imparcialitat que ha de projectar la Jefatura de l’Estat queda malmesa.
La neutralitat de la Corona és un actiu valuós per a la stabilitat democràtica. En un país on les divisions territorials i ideològiques són profundes, disposar d’una institució que representi la unitat de l’Estat per damunt de les disputespolítiques és un element de cohesió que no s’hauria de posar en risc per interessos tàctics de curta volada. El Rei, com a cap de l’Estat, ha de ser percebut com un punt de trobada per a tots els espanyols, independentment de les seves preferències ideològiques o del seu posicionament sobre el model d’Estat.
Aquesta tasca de projecció d’imparcialitat no correspon únicament al Rei sinó a tot l’entorn institucional que l’envolta. La Casa del Rey, els gabinets de premsa i comunicació, i els servidorspúblics que donen suport a la Jefatura de l’Estat han de vetllar perquè la institució no quedi vinculada a cap projectepolític concret. Alhora, els partits polítics i els governs de torn han de resistir la temptació d’utilitzar la figura del Rei com a element de confrontació amb els seus rivals.
Els precedents de tensions entre el Govern i la Corona no són nous a la història democràtica espanyola. Des de la transició fins a l’actualitat, hi ha hagut diversos episodis on la relació entre ambdós institutions s’ha vist sotmesa a pressionspolítiques. El que resulta preocupant és la recurrent d’aquests episodis i la tendència a fer-los servir com a arma en la pugna política, especialment en contextos de debilitat del Govern o de crisi d’autoritat.
La solució no passa per silenciar el debat sobre la Monarquia ni per blindar la institució de qualsevol crítica. Els ciutadans tenen dret a debatre sobre el model d’Estat i a defensar les seves preferències, siguin monàrquiques o republicanes. El que cal és establir unes regles del joc que permetin aquesta discussió sense posar en risc la funcionalitat de les institucions. Quan el Govern qüestiona l’absència del Rei de determinats actes, ha d’assumir que la visita és responsabilitat de l’executiu tant com de la Casa del Rey, i actuar en conseqüència.
Responsabilitats compartides i camins a seguir
El canvi de to del Govern, que ara afirma que ha arrivat el moment d’organitzar la visita i que començarà a treballar-hi, suposa un reconeixement que la qüestió no era tan senzilla com inicialment es va voler presentar. Aquest canvi de posició és positiu perquè permet desbloquejar una situació que generava interrogeants sobre la voluntat real de totes les parts implicades. Tanmateix, caldrà veure si aquesta disposició es tradueix en accions concretes i en una coordinació eficaç entre els diferents departamentsministerials i la Casa del Rey.
La visita de Felip VI a Ceuta i Melilla hauria de produir-se en condicions que garanteixin el seu èxit tant des del punt de vista institucional com des del punt de vista diplomàtic. Això implica treballar prèviament amb el Marroc per explicar els objectius de la visita i minimitzar les possibles reaccions negatives, coordinar amb les autoritatslocals de les dues ciutats autònomes per assegurar que la rebuda és l’adequada, i preparar el terreny perquè la imatge del Rei com a garant de la unitat territorial espanyola quedi reforçada.
A més, caldria aprofitar l’ocasió per enfortir els mecanismes de coordinació entre el Govern i la Casa del Rey en matèria d’agenda institucional. La creació d’una comissió mixta o d’un grup de treball específic podria contribuir a evitar episodis futurs on la falta de comunicació generi tensions innecessàries. Aquesta mena de mecanismes existeixen en altres països amb monarquies parlamentàries i han demostrat la seva utilitat per gestionar la complexitat de les relacions entre el cap de l’Estat i l’executiu.
La qüestió de fons, però, és més àmplia que la simple visita a Ceuta i Melilla. Es tracta de definir quin paper ha de tenir la Corona en una societat democràtica plural i pluralista com l’espanyola. La resposta no és senzilla però ha de passar, necessàriament, pel respecte a les competències de cada institució, per la transparència en les decisions que afecten l’agenda del cap de l’Estat, i per la voluntat de no utilitzar la figura del Rei com a element de confrontació política.
Els ciutadans espanyols mereixen institucions que funcionin bé i que no quedin atrapades en les dinàmiques de la pugna política quotidiana. Quan el president del Govern i el Rei surten junts en actes institucionals, com el tradicional despatx d’estiu al Palau de l’Almudaina de Palma, la imatge que es projecta és la d’un Estat que funciona i que manté les seves institucions per damunt de les diferènciespolítiques. Aquesta imatge s’ha de preservar i protegir, perquè és un bé comú que pertany a tots els espanyols, independentment de com vagin vestits de groc o de vermell.
En definitiva, el que l’episodi de Ceuta i Melilla posa de manifest és la necessitat d’una Cultura institucional que separi amb claredat les funcions del Govern de les del cap de l’Estat. Aquesta separació no és una qüestió menor ni meramentprocèdural: és la garantia que la Corona pot continuar exercint el seu paper d’àncora de la unitat nacional en una societat plural. Quan es confonen les esferes o es fa servir la figura del Rei com a element de confrontació, es posa en risc aquesta funció i, amb ella, un dels pilars de la democràcia espanyola. El republicanisme és legítim, la crítica a la Monarquia és lícita, però la instrumentalització política de la instituciómonàrquica és incompatible amb el funcionament saludable de les institucions democràtiques.
