En un escenari global marcat per la incertesa econòmica, les tensions geopolítiques i un creixent debat sobre la desglobalització, la petita nació centreamericana de Costa Rica ha emergit com un cas d’estudi singular, presentant el seu model de desenvolupament davant l’elit econòmica i política congregada al Centre de Desenvolupament de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) a París. Aquest gest, que va tenir lloc el passat 2 de juny durant el 18è Fòrum Econòmic Internacional sobre Amèrica Llatina i el Carib, no és una mera anècdota diplomàtica; és una declaració estratègica que busca validar una trajectòria i, alhora, projectar un exemple que convida a una anàlisi crítica sobre la seva replicabilitat i les implicacions a llarg termini per a altres economies en desenvolupament.
La ministra costarricenca de Comerç Exterior, Indiana Trejos, va ser la veu que, en declaracions a l’agència EFE, va subratllar la «profunda transformació productiva» experimentada pel seu país en les últimes dècades. Una transformació que, segons la narrativa oficial, s’ha cimentat en una estratègia audaç: l’obertura econòmica, la diversificació de mercats i, fonamentalment, l’atracció d’inversió estrangera directa. El que era una economia tradicionalment arrelada en l’exportació de productes agrícoles, com el cafè i el plàtan, ha evolucionat cap a una estructura més sofisticada i diversificada, amb un pes creixent dels serveis i la manufactura d’alta tecnologia. Però, quina és la veritable arquitectura d’aquest èxit, i quins són els fonaments silenciosos i sovint ignorats que sustenten aquest nou perfil econòmic?
L’aplaudiment de l’OCDE, un club de nacions majoritàriament desenvolupades, confereix a la trajectòria de Costa Rica un segell d’aprovació que altres països de la regió cobejarien. No obstant això, darrere de la retòrica de l’èxit, sorgeixen preguntes crucials sobre els costos socials, ambientals i de governança associats a aquest model. És aquesta «transformació productiva» un camí universalment accessible, o depèn de condicions inicials i decisions polítiques que són intrínsecament difícils de replicar? Aquest article, amb la intenció de desgranar la complexitat del model costarricenc, busca anar més enllà de la superfície mediàtica per comprendre les palanques reals, els riscos implícits i el veritable impacte a llarg termini d’una estratègia que s’atreveix a desafiar les velles estructures.
Els Pilars de la Metamorfosi Costarricenca: Una Anàlisi Detallada
La presentació de Costa Rica davant el 18è Fòrum Econòmic Internacional sobre Amèrica Llatina i el Carib no és un fet aïllat, sinó la culminació d’un procés iniciat fa dècades. La base de la seva estratègia, tal com va assenyalar la ministra Indiana Trejos, resideix en tres pilars interconectats: l’obertura econòmica, la diversificació de mercats i la captació d’inversió estrangera directa (IED). Aquests no són conceptes nous en la teoria del desenvolupament, però la particularitat rau en la determinació amb què Costa Rica els ha aplicat en un context llatinoamericà sovint refractari a la liberalització.
L’obertura econòmica es va materialitzar mitjançant l’eliminació gradual de barreres aranzelàries i no aranzelàries, així com la signatura de nombrosos tractats de lliure comerç amb economies clau, incloent-hi els Estats Units, la Unió Europea i països asiàtics. Aquesta integració global ha permès a les empreses costarricences accedir a mercats més grans i, crucialment, ha exposat l’economia a una major competència, forçant una millora de la productivitat i la qualitat. La diversificació de mercats, per la seva banda, va ser una resposta directa a la vulnerabilitat inherent a la dependència de pocs productes bàsics i destinacions d’exportació. Es va buscar activament expandir la base exportadora tant geogràficament com sectorialment, reduint el risc associat a les fluctuacions dels preus internacionals de les matèries primeres.
El component més dinàmic i, potser, controvertit, ha estat la promoció agressiva de la IED. Costa Rica ha implementat polítiques d’incentius fiscals i zones franques altament competitives, acompanyades d’una estabilitat política i un nivell educatiu relativament alt en comparació amb els seus veïns. Aquesta estratègia ha atret gegants de la tecnologia i la manufactura, especialment en el sector de dispositius mèdics i serveis d’alta tecnologia, com ara els centres de trucades multilingües o el desenvolupament de programari. Però aquesta dependència de la IED planteja interrogants sobre l’autonomia econòmica i la possible «carrera a la baixa» en incentius que es podria generar entre països competidors.
De la Terra al Silici: El Canvi de Matriu Productiva
La narrativa de la «profunda transformació productiva» és potser el punt més destacat del model costarricenc. Històricament, Costa Rica era sinònim de cafè, plàtans i pinyes. La seva economia depenia en gran mesura dels cicles dels productes agrícoles, amb tots els riscos associats a les condicions climàtiques i les fluctuacions dels preus internacionals. Aquesta dependència generava una gran vulnerabilitat i limitava el potencial de creació de valor afegit i ocupació qualificada.
En les últimes dècades, però, s’ha produït un gir notable. El govern i el sector privat han col·laborat en la promoció d’un ecosistema favorable per a sectors d’alt valor afegit. Avui, les exportacions de Costa Rica estan dominades per productes com els dispositius mèdics, components electrònics i serveis empresarials d’alta tecnologia. Aquest canvi ha implicat una inversió significativa en capital humà, amb un èmfasi en l’educació tècnica i universitària orientada a les demandes del nou mercat laboral. És una transició que altres països de la regió amb models més tradicionals podrien mirar amb interès, encara que també amb escepticisme sobre la facilitat de replicació. Aquest impuls al mercat laboral recorda iniciatives com la que ha permès a Espanya tenir «22 milions de raons per continuar avançant: Un impuls sense precedents en el mercat laboral espanyol«, on la diversificació i la qualitat de l’ocupació són factors clau.
La Tribuna de l’OCDE: Més enllà del Reconocimiento
La presència de Costa Rica al fòrum de l’OCDE a París no és només una plataforma per compartir un cas d’èxit, sinó també un posicionament estratègic. En un moment en què les institucions multilaterals busquen exemples de desenvolupament sostenibles i inclusius, el model costarricenc ofereix una narrativa atractiva. L’OCDE, com a entitat que promou polítiques que milloren el benestar econòmic i social de les persones, troba en Costa Rica un aliat per demostrar que la globalització i la integració econòmica poden generar prosperitat, fins i tot per a economies petites.
Però la presentació també serveix per a Costa Rica com una eina de soft power, millorant la seva imatge internacional com a destí d’inversió i turisme. Aquest aval implícit de l’OCDE pot obrir noves portes i legitimar polítiques que, en altres contextos, podrien ser vistes amb recel. És un guany de reputació que pot traduir-se en més IED i un millor accés als mercats financers internacionals. No obstant això, aquesta visibilitat també augmenta la pressió sobre el país per mantenir els seus estàndards i abordar els seus propis reptes interns.
Desafiaments No Resolts i les Ombrés del Model
Cap model de desenvolupament és perfecte, i el de Costa Rica no n’és una excepció. Sota la capa de l’èxit, persisteixen desafiaments estructurals que mereixen una anàlisi aprofundida. La dependència de la IED, per exemple, pot fer l’economia vulnerable a les decisions de les corporacions multinacionals, que podrien reubicar les seves operacions si troben millors condicions en altres llocs. Això requereix un esforç constant per mantenir un ambient de negoci atractiu i innovador.
A més, la «transformació productiva» ha generat beneficis desiguals. Si bé ha creat ocupació d’alta qualificació i ben remunerada en els sectors moderns, encara hi ha grans segments de la població que romanen en l’economia informal o en sectors de baixa productivitat. Les bretxes de desigualtat, tant en ingressos com en accés a l’educació de qualitat i als serveis de salut, segueixen sent un problema. La pregunta que s’ha de plantejar és si els beneficis de la globalització i la IED s’estan redistribuint de manera equitativa per a tota la societat. De fet, la gestió de la riquesa i el seu impacte social i cultural es veu reflectida en iniciatives com la de la Fundació Catalunya Cultura, on l’impacte va «Més Enllà del Sorteig i la Imatge Pública«, destacant la importància de la distribució dels beneficis.
Un altre aspecte crític és la sostenibilitat ambiental. Costa Rica és mundialment coneguda pel seu compromís amb la conservació i el turisme ecològic. Tanmateix, el creixement industrial i l’augment de la població poden posar pressió sobre els seus delicats ecosistemes. Caldrà veure si el model pot conciliar la seva ambició de desenvolupament econòmic amb la seva identitat verda. Finalment, la infraestructura del país, tot i que millorada, encara necessita inversions significatives per suportar el ritme de creixement i per millorar la connectivitat interna i externa.
Implicacions Estratègiques a Llarg Termini: Un Mapa per a Altres
La presentació de Costa Rica davant l’OCDE és molt més que un relat d’èxit; és una fita que assenyala la maduresa d’una estratègia de desenvolupament que, malgrat els seus matisos i desafiaments, ha aconseguit resultats tangibles. La implicació estratègica més important és que aquest model ofereix una ruta alternativa per a economies petites i en desenvolupament que busquen superar la dependència de les matèries primeres i integrar-se en les cadenes de valor globals d’alta tecnologia. Demostra que amb una voluntat política ferma, una inversió sostinguda en capital humà i un entorn de negoci favorable, la transformació productiva és possible.
No obstant això, l’experiència costarricenca també subratlla que no hi ha fórmules màgiques. La replicació d’aquest model requereix una anàlisi profunda de les condicions locals, la capacitat institucional i la visió a llarg termini. La clau de l’èxit resideix no només en l’obertura i la IED, sinó en la capacitat de generar un valor afegit local significatiu, fomentar la innovació autòctona i assegurar que els beneficis del creixement siguin compartits de manera més equitativa. El «por què» d’aquest èxit radica en la persistent aposta per la qualitat, la governabilitat i una inserció intel·ligent al mercat global. La lliçó de Costa Rica és que el progrés no és lineal i que la construcció d’una economia resilient i sofisticada és un projecte continu que exigeix adaptació i una crítica constant de les seves pròpies limitacions.
https://www.abc.es/economia/costa-rica-lleva-ocde-ejemplo-transformacion-productiva-20260603210324-nt.html
