La possibilitat que l’Estret d’Ormuz, una de les vies navegables més estratègiques del planeta que banya les costes iranianes iomanites, passi a denominar-se «l’Estret de Trump» ha generat una onada de reaccions que traspassen les fronteres de la política convencional. La proposta, llançada des de la Casa Blanca en ple esclat del conflicte armat iniciat el passat 28 de febrer entre els Estats Units i Israel contra l’Iran, nonomés suposa una aberració cartogràfica sinó que posa de manifest un patró inquietant d’apropiació simbòlica que caracteritza l’estil de govern del president nord-americà. Des de la perspectiva dels analistes internacionals, es tracta d’un gest carregat de psicologia política i de pulsió imperial que busca, mitjançant el llenguatge, assolir un domini que no s’ha pogut aconseguir mitjançant les armes.
L’estret d’Ormuz, amb els seus aproximadament 50 quilòmetres d’amplada en el punt més estret, representa la ruta de pas obligat per aproximadament el 20% del petroli mundial. Qualsevol tensió bèl·lica en aquesta zona té repercussions immediates en els mercats globals de l’energia, la qual cosa explica per què Washington ha desplegat tota la seva maquinària militar, diplomàtica i econòmica per intentar subjectar l’Iran. Tanmateix, malgrat les sancions econòmiques més dures de la història recent i les demostracions de força militars en aigües internacionals, el govern dels Estats Units no ha aconseguit doblegar la resistència iraniana. Ormuz continua sent territori de sobirania, un símbolo d’independència que ni els míssils ni els discursos han pogut doblegar. És precisament en aquest context de fracàs estratègic on cal entendre la proposta de rebatrejar l’estret: si no es pot dominar el pas marítim amb cannons i portaavions, almenys es busca dominar-lo simbòlicament.
La geografía com a mirall de l’ego: el patró de renombrament que defineix una administració
El que resulta particularment rellevant d’aquesta proposta és que no és un incident aïllat sinó la consecqüència lògica d’un patró de conducta que s’ha manifestat en múltiples ocasions. Anteriorment, el mateix president havia suggerit transformar el Golf de Mèxic —una conca marítima que porta aquest nom des de segles de colonització, història i cultura— en el pomposament anomenat «Golf de les Amèriques». Aquesta, llançada sense cap mena de consulta amb les nacions llatinoamericanes afectades, evidenciava ja aleshores una concepció de la geografía com a propietat privada del líder, com si els mapes fossin llenços en blanc on inscriure la pròpia marca personal.
La psicologia política ofereix eines valuoses per comprendre aquest fenomen. Els analistes han descrit com determinats líders desenvolupen el que s’anomena narcisisme polític, una necessitat compulsiva d’inscriure el propi nom en geografies, monuments i institucions. El món, des d’aquesta òptica, esdevé un mirall que ha de reflectir la figura del mandatari en cada cantonada, en cada espai, en cada racó de la història. La frase atribuïda a Trump en anunciar la proposta —»seria més calent que mai»— revela aquesta barreja de grandiloqüència i desig de control, on el llenguatge es converteix en arma de possessió. El protagonisme personal se sobreposa a qualsevol consideració històrica, cultural o de dret internacional.
Aquesta obsessió per renombrar espais no és, dones, un simple caprici semàntic. Cal entendre-la com una extensió de l’estratègia d’hegemonia discursiva que caracteritza la política exterior nord-americana en aquesta etapa. Quan un Estat no pot dominar un territori fisicament, la renominació simbòlica es converteix en un intent de domini indirecte. Es tracta d’una forma subtil però potent de colonització mental: si el nom canvia, la percepció de pertinença es modifica, i amb ella, la relació de poder entre el denominador i el denominat.
La reacción iraniana i la distancia de 7.000 milles que evidencia la impotència imperial
La reacción des de Teeran no s’ha fet esperar, i ha estat especialment reveladora. Les autoritats iranianes han sortit al pas de la proposta amb una fermesa que recorda al món la distància irreductible entre la fantasia de control i la realitat geopolítica. Els analistes han subratllat que les 7.000 milles nàutiques que separen Washington del Golf Pèrsic representen molt més que una mesura cartogràfica: simbolitzen la impossibilitat estructural d’una ocupació efectiva, la qual cosa converteix les aspiracions nord-americanes en meres fantaisies imperials.
Des del punt de vista del dret internacional, la proposta resulta particularment problemàtica. El dret del mar, codificat en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar (CONEM), estableix clarament que els estrets internacionals tenen un règim jurídic específic que garanteix el dret de pas en trànsit dels Estats costaners i dels Estats sense litorral. Renombrar un estret no modifica aquesta realitat jurídica, però sí que intenta imposar una narrativa de possessió que contradí els principis fonamentals de la sobirania territorial. Podeu consultar més anàlisis sobre temes d’institucions estatals i debat polític a diarimataro.com.
Més enllà de la qüestió jurídica, la proposta de renombrar l’Estret d’Ormuz exposa una contradicció fonamental en la política exterior nord-americana contemporània. Els Estats Units, que presumeixen de defensar els valors de lliure mercat i dret de propietat a tot el món, semblen disposats a aplicar una lògica de apropiació imperial que recorda als pitjors episodis del colonialisme del segle XIX. Quan un país intenta canviar el nom d’un espai històric pertanyent a altres nacions, el que fa realment és intentar esborrar la memòria col·lectiva d’aquells pobles i substituir-la per la marca personal del líder de torn.
Els analistes polítics han senyalat que aquesta obsessió per transformar la història en propaganda i la cartografia en propietat privada constitueix, més que un diagnòstic clínic, un symptoma polític d’una administració que ha fet del protagonisme personal el seu eix central de govern. La repetició d’aquest patró —del Golf de Mèxic a l’Estret d’Ormuz, passant per múltiples propostes de renombrament del Carib a Orient Mitjà— suggereix que no es tracta d’un lapse o d’una sortida de to aïllada, sinó d’una estratègia deliberada de domini simbòlic que trenca amb les convencions més bàsiques del dret internacional i del respecte entre nacions. Podeu llegir més sobre dinàmiques de poder i anàlisi institucional a diarimataro.com.
En última instància, el que la comunitat internacional presencia és un intent de reescriure el mapa mundial a mida d’un sol home, ignorant segles d’història, cultures mil·lenàries i drets sobirans. L’Estret d’Ormuz continuarà sent, malgrat les propostes de rebateges, un punt de navegació estratègic ple de memòria i significat, un recordatori permanent que la geografía no és paper mullat i que els intents d’apropiació simbòlica sempre topen amb la realitat immutable de les nacions i els pobles.
