El proper diumenge 6 de setembre, els ciutadans de Saxònia-Anhalt estan cridats a les urnes en unes eleccions regionals que podrien marcar un punt d’inflexió en la política alemanya. D’aquí a dues setmanes, serà el torn de Berlín. Tots dos comicis comparteixen un denominador comú que inquieta les cancelleries europees: les enquestes preveuen un sotrac monumental per als partits que governen a nivell federal, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) del canceller Merz i els socialdemòcrates del SPD. El paisatge polític d’Alemanya s’està reconfigurant davant els nostres ulls, i les conseqüències podrien reverberar molt més enllà de les fronteres del país.
Els beneficiaris d’aquest desgast institucional no podrien ser més antagònics. Mentre que a Saxònia-Anhalt l’extrema dreta de l’Alternativa per Alemanya (AfD) amenaça amb assolir per primera vegada la direcció d’un govern regional, a Berlín la gauche radical de Die Linke aspira a conquerir l’alcaldia de la capital. Dues Alemanyes, dos destins divergents, però amb un fil conductor comú: la crisi de legitimitat de les forces tradicionals i l’auge de les alternatives que fins fa poc es consideraven marginals o directament fora del sistema.
El laboratori de l’est: Saxònia-Anhalt i l’amenaça de l’extrema dreta
El territori que avui conforma l’estat federat de Saxònia-Anhalt, amb capital a Magdeburg, va formar part de l’antiga República Democràtica Alemanya fins a la caiguda del mur el 1989. La reunificació alemanya, aquella fita històrica que Walter Wallmann va qualificar com «l’alegria i la tasca del segle», va portar amb ella un procés brutal de desindustrialització i reconversió econòmica. Les fàbriques que havien donat feina a generacions senceres van tancar les portes, els sectors productius que havien fet funcionar l’economia socialista van resultar de sobte obsolets, i un capitalisme que no coneixien els va caure al damunt sense explicacions ni transicions.
Avui dia, malgrat els esforços d’especialització i reorientació cap a sectors estratègics com la logística, les energies renovables o megaprojectes tecnològics, la percepció d’agravi persisteix en àmplies capes de la poblaciço. El consens acadèmic és clar: la bretxa est-oest es veu cada vegada més desplaçada per disparitats regionals, entre el camp i la ciutat, per exemple, i aquestes alhora no distingeixen entre l’antiga República Federal i la Democràtica. Això no obstant, a Saxònia-Anhalt s’hi sumen circumstàncies excepcionals que l’han convertida en un dels terrenys més fèrtils per a l’extrema dreta.
Es tracta d’un dels declivis demogràfics més pronunciats d’Europa Central. Dels gairebé tres milions d’habitants amb què comptava sota el règim comunista, ha perdut al voltant de 750.000 persones, resultat d’un còctel nefast d’emigració, un dèficit de natalitat persistent i la manca d’immigració compensatòria. Tres dècades de sangria poblacional que han deixat cicatrius profundes en el teixit social. Els efectes encadenats són poc sorprenents: l’envelliment accelerat està generant una manca de mà d’obra qualificada i majors desequilibris territorials, amb la consegüent reducció d’infraestructures públiques. I, finalment, una latent Abstiegsangst, el medo al descens social, aquella sensació que el tren de la història passa de llarg i que ningú no vindrà a recollir-te.
És precisament en aquest brou de cultiu, barreja entre un històric sentiment d’agravi i un renovat medo a la pèrdua d’estatus, on l’AfD inocula el seu verí racista a un poble ansiós per trobar bocs expiatoris. La de Saxònia-Anhalt és, a més, una de les federacions més extremistes del partit. L’any 2023 va ser catalogada com «extrema dreta provada», la màxima categoria d’alerta prèvia a la prohibició formal, per part dels serveis d’intel·ligència alemanys. Això vol dir que els organismes de seguretat de l’Estat han documentat de manera fefaent la seva vinculació amb estructures radicals, la seva retòrica deliberadament antidemocràtica i la seva capacitat d’infiltració en institutions de l’estat.
El programa electoral de l’AfD a Saxònia-Anhalt no deixa lloc a dubtes sobre les seves intencions. El seu gran pilar estratègic és la migració: des de l’increment massiu de places de presó preventiva fins a la deportació de migrants considerats «il·legals», passant pel final de tota financiació estatal per a entitats d’integració i ONG’s. Es tracta d’un programa que criminalitza sistemàticament la diversitat i que proposa solucions autoritàries per a problemes que són, en realitat, fruit de decisions polítiques i econòmiques Posteriors. Malgrat tot, els seus valors a les enquestes, per sobre del 40%, els posen a tir per assolir l’anhelat trofeu: una majoria absoluta que els permeti sobrepassar la Brandmauer o cordó sanitari imposat per les forces democràtiques.
Aquesta possibilitat ha fet saltar totes les alarmes a Brussel·les i a les capitals europees. El que estava pensat com un mur de contenció democràtica podria cedir sota el pes d’unes urnes que reflecteixen la frustració i la ràbia d’una part significativa de la ciutadania. El dilema amb què s’enfronten els partits convencionals és devastador: fer aliances amb l’extrema dreta per poder governar, legitimant-la així, o deixar que governin en solitari, assumint que podrien posar en risc les institucions des de dins.
Berlín: la capital on la geometria política es reinventa
Només 150 quilòmetres separen Magdeburg de Berlín, però les realitats polítiques semblen pertànyer a mons diferents. A la capital alemanya, fins a cinc partits es mouen en una forquilla d’entre el 15% i el 25% dels vots, en un escac mut que fa pràcticament impossible predir el resultat amb certesa. Segons els sonaments actuals, Die Linke es troba al capdavant, seguida d’un empat tècnic entre democristians, verds, AfD i uns socialdemòcrates una mica més descolgats.
El pes de la història recent es difumina en el mapa electoral berlinès de manera cada cop més evident, reflectint transformacions similars a les de Saxònia-Anhalt però amb els seus propis matisos. Durant els noranta, CDU i SPD concentraven el seu vot a l’antic Berlín Occidental, mentre que les forces hereves del Partit Socialista Unificat tenien el seu graner de vots a l’Oriental. La divisió est-oest ha donat pas a una geometria vertebralada per la distinció entre el centre i la perifèria. Mentre que l’esquerra radical s’estén per un centre de ciutat més cosmopolita, diversificat i obert al món, els suburbis i les zones més allunyades del nucli urbà mostren tendències electorals molt més heterogènies, incloent-hi avanços significatius de l’extrema dreta.
Aquesta reconfiguració espacial del vot revela una dinàmica que transcendeix les divisions heretades de la Guerra Freda. No es tracta ja de si algú va néixer a un costat o l’altre del mur, sinó de qüestions molt més terrenals: l’accés a l’habitatge, la qualitat dels serveis público, les perspectives d’ocupació, la sensació de pertinença a una comunitat. La política de la identitat, tant en la seva versió progressista com en la conservadora, s’està superposant a les fractures històriques, creant aliances i divisions completament noves.
Die Linke, amb la seva aspiració a l’alcaldia de Berlín, representa en certa mesura el corrent oposat al que impulsa l’AfD. Si l’extrema dreta mobilitza a través de la por i el rebuig a l’altre, l’esquerra radical berlinesa ho fa a través de propostes com la regulació dels lloguers, la nacionalització de determinats sectors o l’ampliació dels serveis públicos. El seu èxit depèn de la capacitat de translate les aspiracions d’una ciutadania cada cop més diversa i jove en vots, tot evitant els errors que altres governs de coalició han comès en el passat.
El context europeu: una crisi de representació amb múltiples cares
Aleshores, què ens diu tot plegat sobre l’estat de la democràcia a Europa? Les eleccions a Saxònia-Anhalt i Berlín no són fenòmens aïllats, sinó expressions locals d’una crisi de representació que travessa el continent de nord a sud i d’est a oest. Des dels partits tradicionals que perden electorat de manera sostinguda fins a l’emergència de forces populistes que ofereixen respostes simples a problemes complexos, passant per l’erosió de la confiança ciutadana en les institucions, el diagnòstic és alarmant.
Quan les elits polítiques deixen d’escoltar les preocupacions reals de la gent, quan els canals de participació democràtica es mostren insuficients o quan les promeses de prosperitat es queden en meres declaracions d’intencions, el terreny queda llaurat per aquells que ofereixen narratives alternatives, per més tòxiques que siguin. Com s’ha assenyalat des d’aquestes mateixes pàgines, la política contemporània necessita repensar els seus fonaments més enllà de la manipulació de les masses, apostant per una veritat participació ciutadana que doni veu a qui actualment se sent silenciat.
El cas alemany és particularment rellevant perquè posa de manifest una paradoxa: el país que va viure en primera persona els horrors del nazisme, que ha fet de la memòria històrica i la condemna del feixisme una del seu Estatut constitucional, es troba ara amb la possibilitat que una força explícitament ultranacionalista governi un dels seus estats federats. L’extrema dreta alemanya ha après de les sevesderrotes històriques i ha substituït les camises marxes per un llenguatge aparentment democràtic, però els seus objectius finals romanen els mateixos: la destrucció de l’estat de dret, la marginació dels sectors més vulnerables i la concentració de poder en mans d’una minoria.
El fenomen no és exclusiu d’Alemanya, evidentment. El Estret de Trump, com s’ha analitzat en un recent article, representa una nova expressió de narcisisme polític que qüestiona els fonaments de la sobirania internacional. Quan els líders electes posen els seus interessos personals per davant de les institucions que diuen servir, quan la llei es converteix en un instrument al servei del poder en comptes de ser un fre a l’arbitrarietat, la democràcia entra en terreny perillós. Aquesta dinàmica no és només americana; s’està estenent com una taca d’oli per tot el món occidental.
De cara al que queda d’any, les eleccions a Saxònia-Anhalt i Berlín marcaran el to del debat polític alemany i, per extensió, europeu. El resultat d’aquests comicis determinarà no només quins partits governen dues de les regions més importants del país, sinó que juga un paper de termòmetre per mesurar la temperatura de la societat alemanya davant els reptes del segle XXI: la transició ecològica, la digitalització, la crisi de l’habitatge, la integració de la immigració i la resposta als canvis demogràfics.
Europa observa amb atenció i preocupació. El que passi a Magdeburg i a Berlín en les properes setmanes tindrà repercussions que aniran molt més enllà de les fronteres alemanyes, afectant l’equilibri de forces a Brussel·les, les polítiques migratòries comunitàries i, en darrer terme, la pròpia definició del projecte europeu. La pregunta que plana sobre tot plegat és senzilla i terrible alhora: hi haurà espai per a una resposta democràtica als reptes del present, o la por i la ràbia acabaran configurant un continent transformat?
Les urnes alemanyes, en les properes setmanes, donaran una primera resposta. I el món estarà escoltant.
