Al llac Hoa Binh, a l’est del Vietnam, el sol es pon sobre les aigües tranquil·les mentre un grup de aventurers completa la segona etapa ciclista del Desafiament Santalucía 2026. Entre ells, un home de 78 anys que no només aguanta el ritme sinó que el gaudeix com un regal de la vida. Parlem de Quique Soler, un valencià que ha fet de l’esport i l’aventura la seva raó de ser, demostrant que l’edat és només un número quan la passió no coneix limits.
Els inicis en el balonmano: del carrer al pavelló de División de Honor
La trajectòria esportiva de Quique Soler arrenca molt lluny, quan amb només 14 anys va posar els peus per primera vegada en una pista de balonmano. El jove valencià, animat per la seva passió desfermada, es va presentar un dia als entrenaments del Valencia CF per demanar que el deixaren participar, i la seua insistència va ser recompensada: s’hi va quedar. Aquell gest d’audàcia adolescent marcaria el començament d’una vida dedicada completament a l’esport.
Als finals de la dècada dels seixanta, Quique ja jugava en Divisió d’Honor amb l’equip del Marcol, convertint-se en un dels ekstrem més destacats de la competició. El balonmano estava en plena efervescència a la ciutat de València, on es va construir per primera vegada un pavelló cobert que acollia milers d’aficionats àvids de veure el seu equip. «Es va construir un pavelló cobert per primera vegada i la pista s’omplia perquè a València hi havia una gran afició al balonmano», recorda Quique amb nostàlgia.
Els rivals d’aquella època no eren qualssevol: el FC Barcelona i l’Atlético de Madrid eren els grans equips del moment, i els encontres contra ells eren veritables fites esportives. Entre els molts partits que Quique conserva en la memòria, destaca una crònica publicada al diari MARCA arran d’un encontre entre el Marcol i els rojiblancos madrilenys a la capital. El famós cronista Carlos Piernavieja va els jugadors valencians, que vestien de blanc, com «nens de Primera Comunió» tant per l’uniforme com per la seua innocència en el terreny de joc. Malgrat la golejada rebuda en aquella trobada, el record d’aquells anys mai s’ha esborrat de la ment de Quique.
De córrer maratons a ser campió del món de trail: una segona vida esportiva
El balonmano va deixar pas a una nova passió: córrer. Quique Soler va descobrir en l’atletisme una via diferent però igualment intensa per connectar amb l’esport que tant estimava. «Després vaig deixar el balonmano i vaig començar a córrer. M’agradava fer maratons i ja porte 35«, assegura el valencià, una xifra que impressiona qualsevol corredor, independentment de l’edat. Els maratons van ser només el començament d’una trajectòria que el portaria a conquerir distàncies i reptes insospitats.
La seua trajectòria en l’atletisme de muntanya el va dur a assolir un èxit que no deixarà de sorprendre: campió del món per equips amb Espanya de trail en la categoria de majors de 70 anys. Quan se li pregunta per este assoliment, Quique respon entre rialles que no li dóna importància, però la realitat és tossuda: és campió del món. Esta fita, obtinguda amb la determinació que caracteritza qui no coneix la paraula «renúncia», és la prova evident que l’esperit esportiu no entén d’edats.
«Que jo no li done importància, però sóc campió del món», diu entre rialles Quique, mostrant una humilitat que contrasta amb la magnitud dels seus assoliments. Esta actitud davant la vida, este negarse a acceptar limitacions, és el que defineix a un home que ha convertit cada dècada en una nova aventura.
El Desafiament Santalucía 2026: un regal des del Vietnam
Actualment, Quique Soler participa en el Desafiament Santalucía 2026 que se celebra a Vietnam, un dels països més fascinants del Sud-est asiàtic. Esta competició li ha obert les portes a una experiència única que combina esports com el ciclisme, el paddle SUP, el rápel i l’espeleologia en un entorn natural espectacular. La segona etapa ciclista, que transcorre entre muntanyes, camps de te, plantacions de dacsa i arrossars fins a arribar al meravellós llac Hoa Binh, ha sigut descrita per Quique com «preciosa».
«L’etapa ha sigut preciosíssima. Hem disfrutat entre muntanyes d’eixos camps de te, plantacions de dacsa i arrossars fins a arribar a este llac i ho hem fet tots en equip», relata Quique des d’un dels paratges més bells del país. Al seu costat, José Puch, participant de Paracuellos, reconeix el subidón que suposa sentir-se bé después de la pujada de la primera etapa: «M’he sentit genial i això m’ha donat un gran subidón después del que malament que ho vaig passar ahir».
Quique no perd mai l’oportunitat de bromear amb el grup, perquè sempre està de bon humor i estos dies se sent millor que mai. «Perquè m’he trobat este regal del Desafiament i és per estar més que content», diu amb un somriure que il·lumina el seu rostre. El valencià tem que este repte esportiu s’acabe prompte, ja que encara que acaben de començar amb la bicicleta, ja pensa «en tot el bo que ve després» amb el paddle SUP, el rápel i l’espeleologia.
Tant de bo poguera estendre esta experiència indefinidament, però el temps és limitat i les ganes de conquerir cada nou repte, infinites. El Desafiament Santalucía li està permetent, a més, conéixer gent meravellosa i un país increïble com Vietnam, ampliant el seu horitzó vital d’una manera que poques vegades és possible a esta edat.
La Cucaña i tres furgonetes: una vida d’aventures compartides
La companya de vida de Quique és ‘La Cucaña’, la seua dona des de fa 51 anys. L’aventura és el llaç que els uneix i junts han recorregut molts països del món a bord de les tres furgonetes que han compartit al llarg del matrimoni. Quan ‘La Cucaña’ es va assabentar que Quique havia sigut seleccionat per participar en el Desafiament Santalucía de Vietnam, va decidir aprofitar les dates per fer el seu propi viatge: se’n va anar a Noruega amb una amiga. «Ens agrada viatjar», apunta Quique, mostrant una admiració evident per l’esperit independent de la seua parella.
Ara, el valencià espera que prompte puguen marxar junts cap a alguns dels llocs del món que tant desitgen veure, com Austràlia, Nova Zelanda o fins i tot Tombuctú, demostrant que la llista de somnis no fa sinó créixer amb els anys. Però mentres arriba eixe moment, és temps de gaudir d’esta meravellosa experiència que és el Desafiament Santalucía, on l’esport, l’aventura i la companyia dels nous amics es combinen en una fórmula única.
Amb 78 anys, Quique Soler continua demostrant que la vida és esport i aventura, que cada dia és una oportunitat per descobrir nous limits i que l’única edat que importa és aquella que es porta dins. El seu missatge és clar: no hi ha edat per a deixar de somiar, de córrer maratons, de conquerir muntanyes o de travessar mitjan planeta per un desafiament esportiu. Quique Soler és la prova vivent que l’aventura no té edat.
