Introducció: Més Enllà del Currículum Vitae
La designació d’una nova figura al capdavant de la Direcció General del Patrimoni Cultural i la direcció de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, amb efecte des del març de 2022, transcendeix la mera formalitat d’un nomenament. Aquesta decisió, que col·loca una professional amb una trajectòria singularment arrelada en el sector corporatiu i la gestió de museus temàtics, obliga a una anàlisi profunda sobre la direcció que prendrà la política patrimonial catalana en un moment de canvis sísmics. Qui és aquesta nova responsable i, més important encara, per què la seva experiència prèvia defineix un perfil que pot alterar o reafirmar els fonaments de la custòdia i projecció del nostre llegat cultural?
Nascuda a Barcelona l’any 1968, la trajectòria de la nova titular revela una confluència de l’acadèmia, la gestió pràctica i una profunda implicació en el teixit associatiu del sector. La seva formació en Història de l’Art es complementa amb especialitzacions en Museus i Educació i, crucialment, en Direcció de Comunicació Empresarial i Institucional. Aquesta última aresta, sovint subestimada en els càrrecs de gestió cultural pública, assenyala una orientació estratègica cap a la projecció, la interacció amb el públic i, potser, la cerca de noves vies de finançament i col·laboració que tradicionalment han estat més pròpies del sector privat. La qüestió, per tant, no és només de competència, sinó de visió: quina cultura i quin patrimoni es vol construir, o preservar, sota aquesta nova batuta?
Crònica d’una Trajectòria: De l’Aigua al Patrimoni Integral
La carrera professional de la designada, abans de la seva irrupció en l’alta direcció del patrimoni públic català, s’ha desplegat en un espectre que, si bé sempre vinculat a la cultura, mostra una notable orientació cap a la gestió, la comunicació i l’acció social, sovint amb el suport de grans corporacions. Aquesta fusió d’experiència ofereix pistes sobre les prioritats i metodologies que podria implementar en la seva nova i crítica responsabilitat.
Formació i Fonaments Acadèmics
La base intel·lectual de la nova Directora General es construeix sobre pilars sòlids i multidisciplinaris:
- Llicenciatura en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona: Aporta el coneixement profund del llegat artístic i cultural.
- Postgrau en Museus i Educació per la Universitat de Barcelona: Subratlla una clara vocació per la pedagogia cultural, la democratització del coneixement i l’accessibilitat dels museus, temes essencials en l’actual debat sobre el paper social de les institucions culturals.
- Màster en Direcció de Comunicació Empresarial i Institucional per la Universitat Autònoma de Barcelona: Aquesta especialització marca la diferència, indicant una sensibilitat cap a la marca, la projecció externa, la relació amb els stakeholders i la capacitat d’articular un discurs públic coherent i influent, habilitats cada cop més rellevants en un context on el finançament i el suport públic s’han de justificar constantment.
Experiència Directiva i Gestió Cultural
La seva etapa prèvia a la Generalitat es caracteritza per una llarga i intensa dedicació a la direcció i gestió en àmbits museístics i d’acció social, sovint amb un fort component corporatiu:
- Més de vint anys com a directora del Museu de les Aigües: Aquesta prolongada direcció d’un museu corporatiu, depenent d’Aigües de Barcelona, és un dels pilars de la seva experiència. Implica una gestió amb criteris d’eficiència, una cerca constant de sinergies entre el sector privat i el públic (en el sentit d’oferta cultural a la ciutadania) i la capacitat de comunicar un llegat tècnic i social. La gestió d’un museu corporatiu no només se centra en la conservació, sinó també en la reputació de marca i la creació de valor social.
- Des de 2020, directora d’Acció Social d’Aigües de Barcelona: Aquest rol, molt recent abans del seu nomenament a la Generalitat, posa de manifest una orientació cap a la responsabilitat social corporativa i la implicació comunitària. La transició d’un àmbit social corporatiu a la gestió pública del patrimoni planteja la qüestió de si es buscaran models de col·laboració público-privada més intensos o si s’aplicarà una visió de la cultura com a eina de cohesió social i desenvolupament comunitari.
- Responsable d’Exposicions i Activitats del Museu de les Aigües: Aquesta tasca concreta demostra la seva habilitat en la conceptualització i execució de programes culturals, des de la ideació fins a la implementació, crucial per a la dinamització del patrimoni.
- Coordinadora de projectes museogràfics a Stoa-Planificación, Comunicación y Presentación del Patrimonio: Una experiència que l’ha familiaritzat amb el disseny i la producció d’exposicions i projectes de patrimoni per a tercers, ampliant la seva visió més enllà d’una única institució.
Consultoria i Projectes Educatius
El seu perfil es completa amb una sòlida experiència en l’àmbit de la consultoria i el disseny de projectes educatius per a diverses institucions, el que reforça la seva orientació pedagògica i de difusió:
- Col·laboració amb institucions museístiques de renom com la Fundación "la Caixa", el Museu d’Història de Catalunya o el Museu d’Història de Barcelona.
- Treball amb empreses culturals com Ciutar’t o Magma Cultura.
Implicació Associativa i Visionària del Patrimoni
La seva participació activa en diverses associacions professionals revela una visió del patrimoni que transcendeix les categories més tradicionals, abraçant el patrimoni industrial i corporatiu:
- Presidenta de l’Associació d’Espais i Museus Corporatius: Aquest lideratge posa en relleu la seva defensa del valor cultural dels actius de les empreses, un camp sovint marginalitzat però de creixent rellevància en la preservació de la memòria econòmica i tecnològica.
- Tesorera de l’Associació Espanyola de Museus de la Ciència i de la Tècnica: Mostra un interès particular per la difusió del coneixement científic i tecnològic a través de les institucions museístiques, una àrea fonamental per a la comprensió del progrés i el futur. Podria haver-hi aquí una sinergia amb l’ús de les noves tecnologies en la difusió cultural, un punt que l’ajuntament de Càceres, per exemple, explora en esdeveniments com l’Ibiza Tech Forum.
- Vocal del Comité Internacional per a la Conservació i Defensa del Patrimoni Industrial – Ticchi: Aquesta posició subratlla una vocació per un patrimoni que no només és artístic o arqueològic, sinó també industrial, testimoni de l’evolució econòmica i social. La seva experiència en aquest camp serà crucial per a la preservació de les fàbriques, colònies industrials i altres vestigis d’una època que va configurar profundament el paisatge i la identitat catalana, aspectes que també s’analitzen en l’àmbit de l’arquitectura reconeixible.
Conclusió: El Futur del Patrimoni Català sota una Nova Llum
El nomenament d’aquesta professional com a cap de la Direcció General del Patrimoni Cultural de Catalunya obre un nou capítol que pot ser decisiu per al futur del ric i complex llegat cultural del país. La seva extensa experiència en la gestió de museus, especialment el Museu de les Aigües amb un fort vincle corporatiu, combinada amb la seva dedicació a l’acció social i una clara visió sobre la comunicació institucional, suggereix una aproximació pragmàtica i orientada a resultats. La qüestió fonamental és com es traduirà aquesta perspectiva en la gestió d’un patrimoni que, per la seva pròpia naturalesa, sovint ha estat percebut com a distant del món empresarial i les seves dinàmiques.
L’enfocament en la «comunicació empresarial» i l'»acció social» pot significar una nova era per a la visibilitat i l’accessibilitat del patrimoni català. Podríem veure iniciatives que busquin noves formes de finançament més enllà de les subvencions públiques tradicionals, fomentant la col·laboració amb el sector privat i la responsabilitat social corporativa. Això, si bé pot generar oportunitats inèdites per a projectes ambiciosos, també planteja el risc d’una possible comercialització o la priorització de projectes amb més potencial de retorn visible per sobre d’altres que, tot i ser menys «venibles», són igualment fonamentals per a la preservació i l’estudi a llarg termini. La balança entre la gestió eficient i la defensa de la integritat del patrimoni serà un dels reptes més grans.
A més, la seva implicació en el patrimoni industrial i científic-tècnic pot assenyalar una expansió de la definició de «patrimoni» que la Generalitat vol protegir i promoure. Això és especialment rellevant en una Catalunya amb una història industrial tan rica, on molts actius romanen infravalorats o en risc. La seva visió podria impulsar projectes de recuperació i interpretació que reconeguin la importància d’aquests elements com a part intrínseca de la nostra identitat. Tanmateix, serà crucial que aquesta expansió no impliqui una desatenció envers altres formes de patrimoni, com el rural, l’arqueològic o l’artístic, que requereixen atencions específiques i recursos constants.
En definitiva, la Direcció General del Patrimoni Cultural s’enfronta a l’era digital, a la necessitat de reinventar la seva relació amb la ciutadania i a la pressió per trobar models de sostenibilitat econòmica. La nova líder, amb el seu bagatge híbrid, té l’oportunitat de catalitzar un canvi d’enfocament, però el seu èxit es mesurarà per la seva capacitat de mantenir l’equilibri entre la innovació i la preservació, entre la visibilitat mediàtica i la profunditat del seu impacte a llarg termini sobre l’essència del patrimoni cultural català. La seva gestió serà un test per veure si l’eficiència corporativa pot realment servir els interessos més amplis i intangibles de la cultura pública.
https://web.gencat.cat/es/generalitat/qui-som/institucions-generalitat/govern/cultura
