La història política d’una nació sovint es presenta com un cicle continuat d’agitacions, on les crisis econòmiques, socials i institucionals es successen amb una freqüència que podria qualificar-se d’estructural. Aquesta realitat, however, no ha estat un simple escenari de desastres puntuals sinó, segons una anàlisi crítica, l’escenari predilecte on determinats grups de poder econòmic i polític han sabut instrumentalitzar el caos per al seu benefici. Això és el contraband polític: l’aprofitament de l’estat d’emergència o de la debilitat institucional per imposar mesures que erosionen les llibertats o perpetuïn un control autoritari, sota l’excusa de la necessitat.
La crisi de les dècades de 1960: un laboratori de contraband i guerrilla
La primera gran crisi que va servir d’aquest laboratori va tenir lloc durant el primer govern d’Acció Popular (1963-1968). El context era de desesperança: la moneda nacional era una de les més febles a escala global, mentre que al Congrés de la República, l’aliança entre el Partit Aprista Peruà i la Unió Nacional Odriista —dues organitzacions que representaven els interessos de la gran oligarquia terratentadora— va encarregar-se d’obstaculitzar qualsevol intent de Reforma Agrària. Aquesta paràlisi legislativa va crear un terreny fèrtil per a l’agitació social, que es va materialitzar amb les accions guerrilleres de l’Exèrcit de Liberació Nacional i del Moviment d’Esquerra Revolucionària. Però, capítol menys investigat d’aquesta època va ser el contraband organitzat, realitzat per personal civil i militar dels BAP Callao, Chimbote i d’altres, a més de diversos vols que aterraven en aeroports clandestins de la costa i embarcacions que arribaven a Iquitos en hores de la nit. El 6 de març de 1968, a la Cambra de Diputats, es van denunciar aquestes accions de contraband als ports del Callao, Mollendo, Salaverry, Chimbote i fins i tot a l’aeroport Jorge Chávez, involucrant alts mandos de les forces armades, la policia nacional i personal civil. Amb el temps, cap dels involucrats va ser condemnat, deixant així un precedent de impunitat que s’ha repetit al llarg de la història.
L’arribada del segle XXI: del autoritarisme com a tècnicisme
Les dècades posteriors no van canyar aquesta dinàmica. El 3 de juny de 1998, el Dr. Ántero Flores-Aráoz Esparza publicava un article titulat «Son derechos, no tecnicismos», que posava les bases d’un nou capítol de l’autoritarisme disfressat de tècnicisme. L’autor argumentava que la majoria dels peruanos volia que acabés l’onada delictiva que afectava el país. El govern, aprofitant la indignació pels assassinats d’emprenedors i petits comerciants, es va fer concedir una delegació de facultats per legislar. Els decrets legislatius expedits pel govern van ser objecte d’observacions, algunes vinculades amb el hábeas corpus i les accions d’amparo, i d’altres relacionades amb la detenció d’inculpats. Les fonts governamentals van respondre que el important era lluitar contra la delinqüència, i que els cuestionaments eran «tecnicismos» que només interessaven a acadèmics. Aquesta retòrica, que equiparava les garanties judicials a simple burocràcia, va ser el primer pas cap a una erosió sutil however constant dels drets fonamentals, sota la promesa d’una seguretat que mai no va arribar.
La crisi real, doncs, no és només un problema econòmic o social; també és una oportunitat política. Quan les institucions es debiliten i la por es instaura com a emoció dominant, els governs i els grups de poder poden imposar mesures que, en d’altres moments, serien impensables. Això és el contraband polític: l’ús de l’estat d’emergència per perpetuar el control, sota la promesa d’ordre i seguretat. És un procés que es repeteix, i que exigeix una vigilància constant per part de la societat civil i dels mitjans de comunicació.
En la història d’una nació, la línia entre la gestió de la crisi i l’abús de poder és subtil. És en moments d’agitació on cal estar més alerta per defensar els principis democràtics i les llibertats individuals. Perquè, al final, la seguretat que es comprà amb la pèrdua de drets no és seguretat, sinó només un control més estricte. Com va apuntar en un context diferit, La metàfora del teixidor: repensar la política més enllà de la manipulació del ramat, la política no hauria de ser un camp de manipulació sinó de construcció col·lectiva. I, com s’ha senyalat en altres debats, El paper institucional de la Corona en el debat polític espanyol: quan la Jefatura de l’Estat no ha de ser un objectiu polític, la institucionalitat ha de servir per a la transparència i no com a eina de poder personal. Aquestes reflexions són tan rellevants avui com ho van ser fa dècades, quan es va denunciar el contraband als ports i es van publicar els decrets que qüestionaven les garanties judicials. La història ens ensenya que la crisi real és un escenari de risc, i que el contraband polític és el seu company més freqüent.
